Primera imatge detallada d’una estrella

Antares, la supergeganta vermella de la constel·lació de l’Escorpió, ha estat fotografiada amb una precisió no aconseguida fins ara, per el telescopi òptic més potent del món, VLT, de l’Observatori Europeu Austral (ESO) a Cerro Paranal, Xile.

Segons informa la pàgina oficial de l’ESO (1), un equip d’astrònoms de la Universidad Católica del Norte, Xile i de l’Institut Max Planck, Alemanya, dirigit per Keiichi Ohnaka, ha obtingut la imatge més detallada d’una estrella aconseguida fins ara, a part del Sol. Han utilitzat el telescopi VLT, treballant a moltes longituds d’ona diferents. La notícia, publicada el 16 d’agost a la revista Nature (2) mostra les imatges que han permès mesurar la velocitat del gas de la superfície i explica la complexa dinàmica de l’atmosfera de l’estrella, comprovada per espectroscòpia òptica i ultraviolada.

La densitat de l’atmosfera observada és almenys 6 ordres de magnitud major i els moviments de gasos mostren una extensió de l’atmosfera de fins a 1,7 vegades el radi estel·lar. Aquests valors són superiors als que prediuen els models de convecció. Per primer cop s’ha construït un mapa molt detallat de la velocitat dels gasos a l’atmosfera d’Antares. S’ha observat que aquesta velocitat pot ser de fins a 20 km/s, acostant-se o allunyant-se de nosaltres. La imatge del mapa de velocitat mostra en color blau quan els gasos s’acosten i en vermell quan s’allunyen. Similars moviments ascendents i descendents però amb una amplitud molt menor, d’uns 5 km/s, s’havien deduït de les observacions de Betelgeuse, de la constel·lació d’Orió, una altra supergeganta vermella. Aquests moviments de gasos s’havien explicat per corrents de convecció dins de l’atmosfera de l’estrella.

En el cas d’Antares però, els autors consideren que els moviments de convecció no són suficients per explicar ni la densitat ni l’extensió de l’atmosfera. La convecció per sí sola no pot justificar l’elevació dels gasos fins a una distància de 1,7 vegades el radi de l’estrella. Per això conclouen que ha d’existir algun procés a l’interior de l’estrella, encara no identificat, que expliqui aquestes observacions així com els moviments turbulents i potser també la pèrdua de massa de l’estrella.

El mecanisme de pèrdua de massa de les gegantes vermelles que, com Antares, estan en la fase final de la seva evolució, no és ben conegut. El procediment posat a punt per Ohnaka i els seus col·laboradors pot ser utilitzat en un futur per estudiar la superfície i l’atmosfera de les estrelles amb un detall no aconseguit fins ara. Això permetria comprendre la dinàmica dels moviments turbulents en l’atmosfera i avançar en la comprensió del mecanisme de pèrdua de massa.

VLT
El Molt Gran Telescopi (VLT, per les sigles en anglès) (3) està format en realitat per quatre telescopis principals (mirall de 8,2 m de diàmetre) i quatre auxiliars (mirall de 1,8 m de diàmetre). Permet combinar la llum de fins a 4 telescopis, entre principals i auxiliars, creant un telescopi virtual equivalent a un sol de mirall de 200 m de diàmetre. Els telescopis de VLT poden funcionar conjuntament també com interferòmetre, permetent veure detalls amb una precisió 25 vegades superior a la de telescopis individuals. D’aquesta forma es poden tenir imatges amb una resolució angular equivalent a distingir des de la Terra els dos fars d’un vehicle situat a la Lluna. El conjunt d’instruments del VLT cobreix un ampli interval espectral, des de l’ultraviolat profund fins a l’infraroig mitjà.

El VLT ha permès obtenir imatges d’importants descobriments, com la primera imatge obtinguda d’un planeta extrasolar o l’observació de l’explosió de raigs gamma més llunyana coneguda. Ara tenim una nova primícia com és la primera imatge detallada d’una estrella.

Des de l’any 2005, ESO està treballant en la construcció d’un nou telescopi, el Extremadament Gran Telescopi, (ELT, per les sigles en anglès) (4) que tindrà com objectius les galàxies més llunyanes, la formació estel·lar, l’observació directa d’exoplanetes i els sistemes protoplanetaris. Es va aprovar la seva construcció a finals de 2014 i està prevista la «primera llum» per 2024.

Fonts d’informació utilitzades
(1) «La mejor imagen de la superficie y la atmósfera de una estrella». 23.08.2017. ESO (Observatori Europeu Austral).
http://www.eso.org/public/spain/news/eso1726/
(2) «Vigorous atmospheric motion in the red supergiant star Antares». K. Ohnaka, G. Weigelt, K.-H. Hofmann. Nature 548, 310–312 (17 August 2017), doi:10.1038/nature23445.
http://www.nature.com/nature/journal/v548/n7667/full/nature23445.html?foxtrotcallback=true
(3) VLT, Very Large Telescope, ESO. Cerro Paranal, Xile
http://www.eso.org/public/spain/teles-instr/paranal-observatory/vlt/
(4) ELT, Extremely Large Telescope, ESO. Cerro Armazones, Xile
https://www.eso.org/public/spain/teles-instr/elt/

 

Aquesta entrada ha esta publicada en astronomia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.