El camí de Sant Jaume

La Via Làctia és la nostra galàxia, de tipus espiral, de 100.000 a 120.000 anys-llum de diàmetre, 10.000 anys-llum de gruix, conté entre 200.000 i 400.000 milions d’estrelles i probablement un forat negre al seu centre, com s’observa en altres galàxies similars. El forat negre és difícil de detectar degut a la gran concentració d’estrelles a la zona central. Té una edat d’uns 13.200 milions d’anys, segons les estrelles més velles conegudes, o sigui, pràcticament la pròpia edat de l’univers.
La Via Làctia està situada dins del que es coneix com el Grup Local, format per una trentena de galàxies, de les que les més importants són la nostra i Andròmeda, que tenen altres galàxies satèl·lits, més petites, com el Gran i el Petit Núvol de Magalhaes, al voltant de la nostra.

Coneguda des de l’antiguitat a la cultura occidental, el nom prové de la mitologia grega, segons la qual es va formar per la llet vessada per la deessa Hera, dona de Zeus, mentre alletava a Hèrcules, fill de Zeus i Alcmena, filla del rei de Micenas. Zeus va adoptar l’aspecte del marit d’Alcmena i li va fer un fill. A partir d’aquí hi ha diferents versions, però el cas és que Hera va donar de mamar a Hèrcules i en algun moment va vessar la llet que va quedar com la Via Làctia. A les cultures del nord i est d’Europa es coneix com el “camí dels ocells” per la ruta migratòria de les aus. A moltes cultures asiàtiques també està relacionada amb els ocells. A la Xina, Corea i Japó el nom vol dir “riu de plata” en les seves llengües.

A l’antiguitat, Aristòtil pensava que era una mena de gas, continu, situat a la part alta de l’atmosfera a prop dels estels. Però filòsofs com Anaxàgores o Demòcrit, entre 400 i 500 anys aC ja van proposar que podia estar formada per estels llunyanes. El 1610, Galileu, observant-la amb el seu telescopi, va donar la prova definitiva de que estava formada per un gran nombre d’estels petites.

Tenint en compte la forma de disc espiral de la galàxia, coneguda actualment i el que s’accepta com dinàmica de formació de les galàxies, podem justificar la forma i posició de la Via Làctia.  Les   galàxies es formen per acumulació de materials més o menys grossos, pols i gasos per la força de gravitació del conjunt i s’estableix un sentit de gir degut a la pròpia acumulació (igual que dues persones que es troben al carrer i es donen la mà, a vegades sembla com si giressin al voltant del centre de gravetat de tots dos). Si el Sol gira amb una òrbita que es troba aproximadament en el mateix pla de la pròpia galàxia, és a dir, seguint la tendència de la majoria de cossos que es van trobar inicialment, quant més a prop de l’Equador ens trobem, veurem més el pla galàctic, o sigui la Via Làctia, anant d’Est a Oest, en forma de núvol blanquinós.

El Camí abans del cristianisme:
Els celtes tenien el “Ara solis” en el mont del Cap Finisterre, un altar pel culte a l’”Ocàs del Sol”, que era lloc de peregrinació. Finisterre, juntament amb Cornualla (Cornwall) a Anglaterra i Bretanya a França eren els llocs celtes més occidentals, allà on s’acabava la terra. Els celtes anomenaven la Via Làctia, la “Cadena de Lugh”, que marcava el camí cap a occident, cap a l’Ocàs del Sol.
A la mitologia grega Érebo, era el deu de la foscor, formava part de l’Hades, on anaven els morts. L’Ocàs del Sol pot ser l’equivalent a l’Érebo dels grecs.

L’emperador romà August estableix el “Sender de Janus”, el camí iniciàtic cap a occident, recollint la tradició celta. Janus era un déu de les llars i les cases, que tenia dues cares. Al seu honor es dedica el primer més de l’any, gener. Des de les diferents colònies romanes i ciutats indígenes, es marquen els recorreguts per enllaçar amb el “Sender de Janus” cap a Finisterre. Part de l’actual Camí està marcat com “Via Trajana”, calçada romana que arribava fin Astorga i per la que les legions romanes van fundar León, inicialment campament romà de la “Legio Septima Gemina”

Història del Camí de Sant Jaume, tal com es coneix ara:
Sant Jaume el Major era fill de Zebedeu i Maria Salomé, germà de l’apòstol Joan. Llegendes sense fonament històric el vinculen a la península Ibèrica, predicant l’Evangeli a Lleida (capella del Peu del Romeu), a Saragossa (aparició de la Verge damunt del pilar), o que un cop mort a Palestina per ordre de Herodes Agripa, el seu cos va ser portat pels seus deixebles fins a Galícia, al port d’Iria Flavia, actual Padrón, i va ser enterrat a Compostela. Les relíquies de San Jaume van ser reconegudes pel Papa Lleó XIII, el 1884, però el procediment seguit no sembla prou rigorós, sinó més aviat el reconeixement d’un culte tradicional i de molts anys.

La tradició de la tomba de Sant Jaume a Compostela es troba des de l’any 700, provocant un fluxe de pelegrins que fan comparable a Santiago de Compostela amb Roma o Jerusalem.
Fins el segle X, els pelegrins eren gent propera al poder eclesiàstic o civil, que viatjava amb el seu seguici i la seva protecció. Només hi havia 3 hospitals de pelegrins, a Villabascones, Carrión y Sahagún, el que posa de manifest la manca d’una política asistencial. A mitjans del segle XI, comença la gran corrent migratòria i s’estableix la ruta o rutes que s’han mantingut fins avui dia.
Des del poder (el rei, nobles, bisbes i monjos) es planifica l’espai entre els Pirineus i Galícia per tal de protegir i afavorir el moviment de persones, bens i idees. A finals de segle XI ja hi ha una primera xarxa assistencial d’hostatgeries monacals (benedictins de Cluny) i hospitals entre Jaca i Compostela.

Els segles XII i XIII van viure un punt àlgid de les peregrinacions, construint-se molts esglésies i hospitals de pelegrins. A finals del segle XIII però, canvia la tendència i l’atenció dels pelegrins passa d’estar en mans dels monjos i les ordres hospitalàries a mans de les parròquies i els laics, que amb el seu treball i les seves donacions, mantenen l’esperit hospitalari.
En segles posteriors decau el nombre de pelegrins, però es mantenen les atencions hospitalàries per part de persones que dedicaven la seva vida al servei dels altres, voluntaris, o simplement a canvi d’un sou. L’administració i organització va continuar estant en mans d’institucions religioses: monestirs, bisbats, ordres religioses, parròquies o confraries.
En tot el que s’ha dit, s’ha d’entendre la paraula hospital referida a hospitalitat, o sigui, oferir al pelegrí un lloc per dormir, cuinar i escalfar-se a l’hivern. Tot i que també es prestava atenció sanitària ja que, molts pelegrins començaven el Camí malalts, esperant una curació miraculosa, o queien malalts en el trajecte.

Amb el temps, el Camí es va convertir en un espai sagrat, ple de monestirs, esglésies, ermites, capelles, amb les seves relíquies i imatges, sent alguns d’aquests elements de gran valor artístic o arquitectònic.

Un dels miracles del Camí
El cas de la malaltia anomenada ergotisme o “foc de Sant Antoni”, provocada pel fong Claviceps purpurea o sègol banyut (cornezuelo del centeno) és una història ben interessant associada al Camí.
Als segles X i XI estava molt estesa per França, Rússia i Alemanya aquesta malaltia, de tipus gangrenós, semblant a la lepra, contagiosa, que provocava l’ennegriment de mans o peus, continuant pels braços i cames fins que es desprenien (com si haguessin estat tallades amb una destral), amb una cremor o coïssor interna molt dolorosa. L’ordre monàstica de Sant Antoni Abat es dedicava a l’atenció d’aquests malalts, pregant, receptant infusions d’herbes o amputant els membres afectats, que era la solució més efectiva quan estava molt avançada la malaltia. A prop de Castrojeriz (Burgos) hi ha les ruïnes de l’hospital de Sant Antoni, per l’atenció dels pelegrins.

Durant l’Edat Mitjana, molts pelegrins feien el camí afectats per la malaltia, que pensaven que era un càstig diví pels seus pecats i eren atesos en els hospitals de Sant Antoni. Conforme avançaven pel camí, la seva malaltia millorava i quan arribaven davant de l’Apòstol estaven totalment curats. Això va contribuir a reforçar molt la fama del Camí i de l’Ordre de Sant Antoni a tota Europa. El fet era que, moltes vegades, en retornar a casa seva tornaven a recaure en la malaltia.

El 1597 la facultat de medecina de Marburg (Alemanya) va decidir estudiar l’origen de la malaltia i va trobar que la causa era el pa de sègol que havia estat contaminat pel sègol banyut i que la contaminació es produïa sobretot en anys humits. Els pobles del nord i el centre d’Europa basaven la seva alimentació en el pa de sègol i, quan feien el camí, canviaven la seva alimentació per pa de blat, tradicional en aquestes terres i es produïa la millora.
El Camí a l’actualitat:
El Camí francès (el més concorregut), quasi 800 km, des de Saint Jean Pied de Port fins a Compostela.
El Camí aragonès des de Somport fins a Puente la Reina (Navarra), continuant pel Camí francès.
El Camí gironí, des de Coll de Panissars, Figueres, Girona, Vic fins a Montserrat.
El Camí català, des de Montserrat fins a Saragossa, continuant per la ruta de l’Ebre fins a Logroño i després el Camí francès.
Altres Camins importants són la “Vía de la Plata” des de Sevilla fins a Astorga, o el Camí del norte, des de Hendaya anant per la costa cantábrica fins a Compostela.

Actualment, com des de fa més de mil anys, el Camí francès està ple d’albergs pels pelegrins, de tipus municipal, portats per voluntaris i en els que es pot dormir i tenir refugi per pocs diners. Naturalment hi ha molts altres establiments, com albergs particulars, hostals, pensions, cases rurals i hotels convencionals a part de bars i restaurants, que fan que es pugui fer el camí de moltes maneres, quan a la planificació i comoditat es refereix. Fins i tot hi ha un servei de transport d’equipatges, almenys des de Roncesvalles a Santiago, que per un mòdic preu transporten motxilles o maletes per les diferents etapes que tu mateix tens planificades.

Fonts d’informació:
http://en.wikipedia.org/wiki/Milky_Way
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Jaume_el_Major_ap%C3%B2stol
http://www.caminosantiago.com/index.php/es/cultura/historia
http://www.arteguias.com/camino-santiago-historia.htm
http://iberiamagica.blogspot.com.es/2009/10/el-origen-del-camino-de-santiago.html
http://es.wikipedia.org/wiki/Finisterre_%28La_Coru%C3%B1a%29
http://www.caminosantiago.org/cpperegrino/hospitaleros/historia.asp
http://enfeps.blogspot.com.es/2009/08/el-mal-de-san-anton-o-fuego-sagrado.html
http://portalcatala.forocatalan.com/t1412-el-segol-banyut-l-ergotisme-i-el-pa-l-epidemia-del-foc-de-sant-antoni
http://www.jal4.com/camino60/

Audio de la xerrada.

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles “Sopa d’estrelles· del 17 de maig de 2012.

Aquesta entrada ha esta publicada en general. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari