Codescobriment del virus de la SIDA

Luc Montagnier de l’Institut Pasteur, Paris i Robert Gallo, de l’Institut Nacional del Càncer en Bethesda, EE.UU van ser codescobridors del virus de la SIDA.
A començament dels 80, la SIDA estava fent estralls entre les comunitats gays d’Estats Units i d’altres llocs.
La forma de transmissió de la malaltia feia pensar en un agent extern: virus, bacteri,fong o toxina.
– El 1982 el “Centre per control de malalties” dels Estats Units defineix la SIDA com una malaltia infecciosa, transmesa per via sexual principalment, a partir de sang contaminada.
– El 1983 Luc Montagnier trova rastres d’activitat bioquímica de retrovirus en els ganglis extirpats a un pacient, F. Brugiere.
– Els anys anteriors, Robert Gallo havia estat el primer en descriure els retrovirus com responsables d’algunes leucèmies.
– El febrer de 1983, Charles Dauget de l’Institut Pasteur aconsegueix fotografiar el virus del gangli i proposa dir-li BRU, inicials del nom del pacient en el que s’havia trobat.
– El maig de 1983 la revista Science publica el descobriment de Montagnier on es proposa el nom LAV, virus de la linfoadenopatia, malaltia dels ganglis en els que s’havia descobert. A la publicació es diu que el pacient no tenia SIDA, però es creu que el virus és el mateix. Se envia una mostra del virus a l’ Institut Nacional del Càncer americà.
– L’abril de 1984 la Secretària de Salud dels Estats Units anuncia que l’equip de científics de Robert Gallo ha descobert el virus HTLV-III, responsable de la SIDA. Els autors patenten el mateix dia el test d’anticossos per a detectar-lo. Aquesta és una manera usual de detectar la presència de virus o altres organismes patògens en el cos: no es detecten directament sinó que es detecten les substàncies que el cos genera espontàniament per defensar-se dels patògens. En unes declaracions que s’han demostrat molt optimistes, es diu que en un parell d’anys es podria tenir la vacuna per a controlar la malaltia.

Qui eren aquests personatges?
Luc Montagnier, 1932, es doctorà en medecina a Poitiers i el 1967 comença a investigar en virologia. El 1972 ja és cap de la unitat oncològica viral de l’Institut Pasteur, Paris.
Robert Gallo, 1937, es doctora en medecina el 1965 i el 1968 comença a investigar a l’Institut Nacional del Càncer, a Bethesda, a prop de Washington. El 1972 ja és el cap del Laboratori de Biologia Cel·lular de Tumors. El 1980, Robert Gallo descobreix el primer retrovirus humà, HTLV-I, que es transmet per contacte sanguini i sexual i és responsable de l’1 % de les leucèmies.

Retrovirus:
Els retrovirus contenen una única cadena de ARN, la que es converteix en una doble cadena de ADN que s’integra en els cromosomes de la cèl·lula infectada. Els virus en general, tenen una cadena d’ADN, que conté el codi genètic. Aquesta cadena es copia per trossos en l’ARN mitjançant el procés de transcripció (enzim transcriptasa) i és la informació continguda en l’ARN la que s’utilitza per generar les proteïnes.  Quan la cèl·lula es divideix seguint el procés de reproducció incorpora la informació del virus i es desenvolupa la malaltia. Els retrovirus s’anomenen així perquè el procés segueix el camí invers, d’ARN a ADN, mitjançant la retrotranscriptasa o transcriptasa inversa, i no el d’ADN a ARN que és l’habitual.

Situats en el punt de la polèmica per la paternitat del descobriment i amb la intervenció dels presidents de França i Estat Units, Chirac i Reagan el 1987, ambdós científics fan el 1989 una publicació conjunta en una revista de divulgació científica de gran tirada, Scientific American (Investigación y Ciencia en español), que sembla deixar solucionada la polèmica. Però no va ser així.

El novembre de 1989, el Chicago Tribune descobreix que els treballs de Gallo es basaven en mostres de sang enviades per Montagnier i l’Oficina d’Integritat Científica de l’Institut Nacional de Salut d’Estats Units, dictamina que havia comès frau. El 1991 Gallo reconeix que les seves mostres s’havien contaminat amb les franceses, però que no havia hagut mala fe. Era també una manera de reconèixer que els dos virus eren el mateix. El 1992 el departament de Salut torna a donar la raó a Montagnier.

El 29 de novembre de 2002, publiquen conjuntament 3 articles a la revista Science, un article cadascun en el que expliquen el seu propi paper en el descobriment del virus VIH i un tercer signat per tots dos en el que parlen de les perspectives de futur.

El premi Nobel de Medecina de 2008 va ser concedit a Françoise Barré-Sinoussi (1947) i Luc Montagnier pel descobriment del virus VIH. Tots dos van treballar conjuntament a l’Institut Pasteur en el descobriment el 1984, segons la referencia del Nobel. El mateix any també va ser guardonat Harald Zur Hausen pel descobriment del virus del papiloma humà causant del càncer cervical.

Robert Gallo ha estat diverses vegades proposat pel Nobel, però no l’ha aconseguit fins ara.

Aclarim ara ja que l’expressió virus de la SIDA no és del tot correcta, o almenys indueix a confusió: el nom del virus és VIH, virus d’immunodeficiència humana, l’ efecte del qual és atacar les defenses de l’organisme que queda exposat a qualsevol infecció. La malaltia que es pot desenvolupar, o no, és la SIDA, síndrome d’immunodeficiència adquirida. Una persona pot ser portadora del virus VIH i no tenir la SIDA.

Fins ara no es pot dir que hi hagi una vacuna definitiva contra la SIDA. Aquest és l’objectiu de molts programes d’investigació que es porten arreu del món. El desenvolupament de la vacuna és només una de les estratègies de lluita contra la malaltia, altres són la utilització d’antivirals, o antiretrovirals en aquest cas, substàncies que ataquen directament el VIH o els coneguts consells de no tenir hàbits sexuals de risc.

A la secció de salud del Wall Street Journal de 5 gener de 2012, fan referencia a un article de la revista Nature en la que parlen d’experiències molt positives amb vacunes per simis, que desenvolupen un procés d’infecció molt similar als humans. Dan Barouch de la Escola de Medecina de Harvard és el director de la recerca. Existeixen plans per portar a terme proves clíniques amb la versió per humans de la vacuna, als Estats Units i altres països, incloent-hi els africans que tenen una alta incidència de la malaltia.
Segons les Nacions Unides, hi ha 34 milions de persones afectades en tot el món i uns 2,7 milions de nous infectats cada any.
El 2009 es va anunciar una vacuna, de la que s’havien fet proves clíniques a Tailàndia, que reduïa les possibilitats d’infecció en un 31%, però es va trobar que els resultats no eren estadísticament significatius.

A Espanya s’està desenvolupant una vacuna per un grup d’investigadors: Mariano Esteban, del Centro Nacional de Biotecnología, Felipe García de l’Hospital Clínic de Barcelona i Juan Carlos López de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid. Després de presentar una alta eficàcia en ratolins i mones en 2008, s’han fet les proves clíniques en humans, voluntaris: 9 de cada 10 persones sanes tractades amb la vacuna han tingut una resposta immune i s’ha mantingut en el 85 % dels casos durant un any.

Fonts d’informació:
http://aula2.el-mundo.es/aula/noticia.php/2000/06/15/aula961007429.html
http://estrategiasdocentes.blogspot.com.es/2007/07/vih-gallo-y-montagnier-su-historia.html
http://www.artehistoria.jcyl.es/historia/personajes/7708.htm
http://www.biocancer.com/journal/997/5-retrovirus
http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/medicine/laureates/2008/
http://online.wsj.com/article/SB10001424052970203513604577141012075959648.html
http://www.farodevigo.es/sociedad-cultura/2011/09/29/cientificos-espanoles-desarrollan-vacuna-sida-potente/584080.html

Audio de la xerrada.

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles “Sopa d’estrelles· del 14 de juny de 2012.

Aquesta entrada ha esta publicada en medicina, premis nobel. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari