El misteri del cinquè element

El 1703, Georg Ernst Stahl, metge alemany, aprofita les idees de Becher i anomena flogist (que ve de la paraula grega phlogiston = inflamable ) a l’element que fa que una substància sigui inflamable. Quant més inflamable sigui una substància, més flogist ha de contenir. La teoria de la combustibilitat o del flogist perdura durant uns cent anys, fins a Lavoisier, a finals del segle XVIII.
Té el mèrit d’explicar el conjunt de fenòmens de la combustió i la reducció.

Explicacions segons la teoria del flogist:
– Combustió (oxidació) d’un metall:        metall  ==>  calç + flogist
*** el plom escalfat a l’aire es transforma en un comport groc: litargiri, el plom és litargiri + flogist
*** el carbó amb l’aire es crema pràcticament sense cendres ==> el carbó és pràct. flogist pur
*** el fet de l’augment de pes dels metalls quan es cremaven (s’oxidaven a l’aire) s’explicava dient que el flogist tenia un pes negatiu
*** el fet de que fos necessari l’aire per la combustió s’explicava dient que l’aire absorbia el flogist (igual que una esponja absorbeix l’aigua)
– Reducció de la calç (òxid) d’un metall:      calç + flogist ==> metall
cal + carbó  ==>  metall     (alt forn per exemple)
– quan la calç d’un metall (òxid) s’escalfa amb una substància rica en flogist, el metall guanya el flogist i es regenera. (L’òxid de ferro escalfat amb carbó, dona ferro, que ha recuperat el flogist del carbó, i un  gas residual)

Stahl, Priestley i Cavendish. Imatges de Wikimedia Commons.

Dos grans descobriments, explicats segons la teoria del flogist:
*** Joseph Priestley, teòleg anglès, no era químic de professió, però era un hàbil experimentador. El 1774, concentrant els raigs solars sobre òxid de mercuri, va obtenir un gas que va anomenar “aire desflogisticat”, (el va descompondre en oxigen i mercuri, diríem ara), al que Lavoisier més tard anomenaria oxigen.
*** Henri Cavendish, aristòcrata anglès, va dedicar tota la seva vida a l’experimentació química. El 1766, atacant metalls com el ferro, el zinc o l’estany amb àcids com el clorhídric o el sulfúric, va obtenir un gas inflamable que va anomenar “aire inflamable” i va ser considerat com el flogist dels metalls. En 1781, fent reaccionar aquest “aire” amb l’aire ordinari i amb oxigen pur, va trobar que es formava aigua. En el cas de la reacció amb oxigen pur, els dos gasos reaccionaven en proporció 2:1.
Tot això va portar als químics posteriors, Proust, Dalton, a establir les lleis de proporcionalitat de les reaccions químiques i a establir la fórmula de l’aigua: H2O. Però en el seu moment, Cavendish no es va adonar de la veritable importància del seu descobriment, degut a la seva errònia interpretació.
Atenció a Cavendish, perquè va ser qui va mesurar la densitat de la Terra (balança de torsió), que va portar després, al segle XIX, a determinar la G de la fórmula de Newton de la gravetat.

Antoine Laurent Lavoisier el 1789 publica el “Tractat elemental de química”, establint les bases de la química moderna, en la que el flogist no tenia cabuda.

Idees tretes de:
Lavoisier y el misterio del quinto elemento. Luca Novelli. Editex. 2009.
Química general moderna. J. A. Babor, J. Ibarz. Ed. Marín. 1968.


Audio de la xerrada.

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles “Sopa d’estrelles· del 24 de novembre de 2011.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en química. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari