Arnau de Vilanova

arnau_vilanova

Arnau de Vilanova. Imatge de Wikimedia Commons.

Arnau de Vilanova (ca. 1238 – Génova, 1311), metge, teòleg, diplomàtic, va viure de jove a València, va estudiar medecina a Montpeller on va ser professor de la universitat. Va ser un dels metges més famosos i reconeguts de tota l’època medieval. Dominava el llatí i l’àrab i va escriure nombroses obres de medecina en llatí i algunes en català. Afeccionat a la teologia, va ser proper als franciscans i enfrontat a l’altra gran ordre religiosa de l’època, els dominicans o dominics, nom popular de l’Ordre dels Predicadors. El que ha fet portar-lo a aquest espai és la seva aportació a la medecina de l’època, vinculada al moviment escolàstic, incorporant les idees de Galè i Hipòcrates i de metges àrabs com Avicenna.(1)

El lloc de naixement és incert. Hi ha autors que el situen a Villanueva de Jiloca, a l’Aragó, però resulta que podria ser el seu pare, del mateix nom, que es va establir a València després de la conquesta per Jaume I. Altres que el situaven al Llenguadoc, a prop de Montpeller, a la Provença o a Vilanova i la Geltrú, semblen ara descartades. Així que la hipòtesi més probable és que nasqués a València, segons demostren documents medievals que es refereixen a paraules del rei Jaume II o el papa Climent V amb les que es refereixen a Arnau com natural de València (2)

El que és segur és que va passar la seva joventut a València i que, cap a 1260, va anar a estudiar medecina a Montpeller, on es va casar amb Agnès de Blasi, filla d’un comerciant, va exercir la medecina a València i el 1281 va marxar a Barcelona com a metge de cambra del rei Pere III. Cap a 1289 va tornar a Montpeller on va contribuir al desenvolupament de la medecina i a la renovació del pla d’estudis fent que, juntament amb Bolonya i Paris, fos una de les grans universitats de medecina de l’època. A partir de 1305, Arnau de Vilanova va intentar portar a la pràctica els seus ideals de reforma de la cristiandad. L’estiu de 1309 va tenir una desafortunada intervenció, coneguda com Raonament d’Avinyó, davant de la Cúria de la ciutat, que li va suposar l’enfrontament amb el seu valedor fins aleshores, Jaume II. Alguns cardenals presents el van acusar d’haver difamat al rei. Com a conseqüència d’haver perdut el favor de Jaume II, es va instal·lar a Sicília amb el rei Frederic III, seguidor de les seves propostes espirituals i germà de Jaume II, fins a la seva mort el 6 de setembre de 1311, davant de Gènova, quan feia un viatge a Avinyó.
(1)

Però anem a parlar de l’aportació d’Arnau de Vilanova a la medecina. Sebastià Giralt, autor d’una tesi doctoral de 2002 sobre Arnau de Vilanova opina que el seu principal mèrit va ser el de ampliar els pocs coneixements que de la medecina grega antiga de Galè i Hipòcrates hi havia al món medieval.

fuego_agua_aire_tierra

By Carlos adanero (Own work) [Public domain], via Wikimedia Commons

Diu Sebastià Giralt: “El galenisme recolzava en el principi filosòfic que en la natura hi ha quatre qualitats (calent, fred, sec i humit), la combinació de les quals dóna lloc, en el cos humà, a quatre humors (sang, flegma, bilis negra i bilis groga). La malaltia sorgeix del desequilibri en la quantitat, la proporció o les qualitats dels humors. Per tant, la missió del metge era restituir l’equilibri perdut amb el mitjans que tenia al seu abast. Primerament recorria a la dieta, entesa com un règim de vida: regulava no sols l’alimentació del pacient, sinó també totes les seves activitats diàries (lloc on vivia, treball, exercici, banys, son, etc.); a continuació se servia de tota una àmplia i complexa gamma de medicaments de base vegetal i només com a últim recurs s’acudia a la cirurgia. Una altra indicació terapèutica molt freqüent era la sagnia o flebotomia” (3). La flebotomia era un tipus de sagnia que es feia insertant un catèter en una vena perifèrica.

En l’època d’Arnau a Montpeller, en cercles mèdics es dubtava de l’eficàcia de la ciència escolàstica, es rebutjava que es pogués seguir en medecina una regla racional, es pensava que s’havia de seguir un mètode empíric, amb acumulació de detalls concrets. D’altra banda hi havia els partidaris, com Arnau, de fer una medecina fonamentada racionalment, seguint les tècniques i mètodes de Galè i Hipòcrates a l’hora d’aplicar els remeis. Arnau opinava que l’objectiu del metge era quelcom cert i definit al que s’havia de dirigir a través d’una tècnica, que no seria altra cosa que seguir un pla, recolzat en els mitjans adequats per aconseguir recuperar la salut del malat, quan la ha perdut o mantenir-la quan la té.

Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, l’escolàstica és el corrent de pensament que predominà a Europa entre els segles VIII i XVII, que intentava coordina la teologia i la filosofia, la fe o revelació i la raó

Arnau utilitza les traduccions dels autors grecs de la “Escuela de Traductores de Toledo”, ell no sabia grec, i el seu coneixement de l’àrab, per posar a l’abast dels metges medievals europeus el saber dels grans metges grecs Hipòcrates i Galè i àrabs com Avicenna. De Hipòcrates, a qui Arnau anomenava “expertissimus” extrau informació valuosa per tractar les malalties febrils, molt comuns a les patologies medievals, així com les epidèmies. També l’explicació dels estats de salut i malaltia segons els quatre humors i les quatre qualitats elementals esmentats abans. Els nous llibres de Galè, desconeguts a Europa fins aleshores, tractaven sobre els tipus o les causes de les malalties, o del que ara diríem medecina interna, o dels principis de farmàcia. El “nou Galè” com l’anomenen alguns autors, va permetre millorar el coneixement de la fisiologia, patologia, clínica i terapèutica dels metges de Montpeller de finals del XIII i principi del XIV. La consolidació d’aquesta medecina escolàstica que propugnava Arnau va venir amb les ordenacions de 1309 i 1340 que van regular els estudis mèdics. (3) (4)

Com podem sintetitzar l’obra d’Arnau de Vilanova:

A la seva època de Barcelona ja havia traduït llibres de Galè, com per exemple el 1282 “De rigore, tremore, iectigatione et espasmo”. El 1300 tradueix de l’àrab o es podria dir millor reelabora “De interioribus”. A València escriu “De improbatione maleficiorum” en el que condemna la nigromància, branca de la màgia que pretén endevinar el futur invocant els morts, ja que estava convençut que ningú podia dominar el dimoni.

De l’època de Montpeller, la més fecunda, tenim “De intentione medicorum” en el que reconeix la necessitat que el metge tingui una formació en filosofia natural, però sense que tingui massa tendència teoritzadora. A “De consideracionibus operis medicine” exposa els principis de l’acció guaridora. En el seu comentari als “Aphorismi” de Galè, tracta la qüestió de la gradació dels medicaments, aplicant el mètode matemàtic d’ Al-Kindi, metge persa del segle IX. Una de les obres més importants és “Medicationis Parabolae”, recull de 342 aforismes. Hem d’imaginar que davant d’una malaltia o situació d’un malalt desconeguda, el metge s’havia de basar en alguna recepta (aforisme) d’alguna autoritat en la matèria. Cap a 1305 Arnau escriu “Regimen sanitatis ad regem Aragonum”, especial per el rei Jaume II d’Aragó, amb indicacions d’on viure, fer exercici, el bany, el menjar, la beguda, la son i les emocions. Aquest va ser el llibre més popular d’Arnau, traduït al català i l’hebreu. L’obra que culmina la seva carrera científica és “Speculum medicine”, recull sistemàtic dels principis generals de la medecina basada en la doctrina galènica: descriu l’organisme humà i els factors que l’afecten, les nocions de salut i malaltia, classifica les malalties i els seus signes per tal de poder establir un diagnostic, la influència de les emocions sobre el cos i detalla els remeis farmacèutics. (3) (6)

No es pot acabar aquest espai sense fer referència a la suposada dedicació a l’alquímia d’Arnau de Vilanova. Encara que se li atribueixen escrits en els que s’expliquen procediments per obtenir or i plata, o per separar el mercuri en els quatre elements, no està fonamentat que siguin seus. Més aviat Arnau era un detractor de l’alquímia i titllava els alquimistes d’ignorants i boixos. (7) (8)

Font d’informació utilitzades:

(1) Emili Balaguer i Perigüell, Arnau de Vilanova. La medicina, la ciencia y la técnica en tiempos de Jaime II. 1997.
http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/6818/1/HM_11_01.pdf
(2) Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico.
http://bvpb.mcu.es/es/catalogo_imagenes/imagen.cmd?path=5685&posicion=1
(3) Sebastià Giralt
http://www.xtec.cat/sgfp/llicencies/200203/memories/rtorne/public_html/arnvil.pdf
(4) Luis García Ballester, Arnau de Vilanova … 1982
http://ddd.uab.cat/pub/dynamis/02119536v2p97.pdf
(5) Actes de la I Trobada Intlernacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova, abril 1994
http://books.google.es/books?id=Vd30h-_rQpgC&dq=garcia+ballester+arnau+vilanova&source=gbs_navlinks_s
(6) Tractatus de intentione medicorum
http://books.google.es/books?id=2vdS2f2gf-EC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
(7) Claus Priesner, Karin Figala, Alquimia, Ed Herder, 2001.
(8) http://www.deciencia.net/alquimia/citats.htm

 Audio de la xerrada

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles
“Sopa d’estrelles” del 31 d’octubre de 2013.

Aquesta entrada ha esta publicada en Científics propers, medicina. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.