Antoni de Martí i Franquès

marti_franques

Antoni de Martí i Franquès. Imatge Wikimedia Commons.

Antoni de Martí i Franquès (Altafulla, 1750 – Tarragona, 1832), químic, va néixer a Altafulla en una família benestant, de la noblesa, els Ardenya. Ell va ser conegut com Martí d’Ardenya. Va estudiar a la universitat de Cervera, però va ser més un autodidacta que destacà en els camps de la química i la botànica.

En química, el 12 de maig de 1790 va presentar a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona la memòria:  “Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico y sobre varios métodos de conocerla”, on va determinar que la presència d’oxigen a l’aire era “del 21% i escaig, que no arribava mai al 22%”. La determinació de Lavoisier (París, 1743, 1794) era del 27% i per tant més apartada de la realitat, tal com sabem ara. (1)
Aquest treball va ser reproduït en diferents publicacions a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlin (1805) (2)

També va pertànyer a l’Acadèmia de medecina, on va llegir una memòria titulada “Experimentos y observaciones sobre los sexos y fecundación de las plantas” el 28 de març de 1791. Millor hauríem de dir, va començar a llegir ja que, era tan llarga i l’ordre del dia era tan atapeït, que va haver de continuar en les dues sessions següents, el 4 d’abril i el 20 de juny. En ella va demostrar que la fecundació exigeix sempre el concurs de flors masculines i femenines. En aquest camp va elaborar també una teoria propera a la generació espontània de la vida vegetal.(1)
Recordem que Louis Pasteur (1822, 1895) va refutar definitivament la teoria de la generació espontània el 1864 a la Sorbona, però cent anys abans la idea encara era considerava vàlida.

Va ser un dels fundadors de la “Societat econòmica d’Amics del País” i de l’Acadèmia d’Arts, totes dues a Tarragona. No es va moure de la seva terra, excepte amb ocasió d’un viatge per Europa el 1800, en el que va visitar París, Londres, Amsterdam i Brussel·les. Durant la Guerra del Francès, el 1811, va ser ferit a la catedral de Tarragona.
L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) te un premi, instituït el 1964 per a tesi doctoral o treball d’investigació en ciències químiques, que duu el seu nom.

Per emmarcar el treball químic de Martí i Franquès, raó per la qual el portem avui aquí, recordem que Antoine Lavoisier, considerat l’iniciador de la química moderna, havia publicat el 1789 la seva obra més important, “Tractat elemental de química” on enunciava la famosa llei de conservació de la massa en les reaccions químiques: “Res es perd, res es crea, tot es transforma”. Però des de 1774 Lavoisier ja venia referint-se a aquesta llei, aplicada a diferents reaccions, que liquidava la teoria del flogist de la que vam parlar en aquest mateix espai fa dos anys. El flogist era l’element (considerat com un cinquè element) que feia que una substància fos inflamable.  (3)

A la web de l’ Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona es troba la referència a la memòria del 12 de maig de 1790 presentada per Martí i Franquès, “Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico”.
Martí i Franquès treballà amb un eudiòmetre, que era un tub graduat amb el que es podia mesurar el volum de gas que contenia. Agafant una mostra d’aire, mesurant el seu volum, fent-lo reaccionar amb sulfur de calci l’oxigen contingut i tornant a mesurar el volum del gas residual, podia determinar l’oxigen contingut a la mostra d’aire inicial.
L’eudiòmetre, descrit per ell mateix a la memòria presentada, era “un tubo de cristal de 5 lineas de diámetre, y largo 10 pulgadas, está cerrado por uno de los extremos, y por este lado dividido en cien partes iguales, siendo de linea cada una de ella“. (4)
Aquest aparell, utilitzat habitualment en els treballs científics posteriors en els que intervenien gasos, s’utilitza encara avui dia a les pràctiques de química, per mesurar, per exemple, els volums d’ hidrogen i oxigen que surten de la descomposició de l’aigua mitjançant el corrent elèctric, el que es coneix com l’electròlisi de l’aigua.

Eudiòmetre. Imatge de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Eudiòmetre. Imatge de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona

Josep Grau-Bové en un article a la revista Mètode (5), de la universitat de València, explica la importància que va tenir l’experiment de Martí i Franquès, comparant-lo amb altres experiments que tenien el mateix objectiu.
Joseph Priestley, químic anglès que va aïllar l’oxigen de l’aire el 1774 i va estimar que el volum de l’aire era cinc o sis vegades el volum d’oxigen que era contingut en ell.
En un estudi sobre un sistema de ventilació per el Capitoli de Washington publicat el 1866, Charles Wetherill, químic de la Smithsonian Institution, diu que Martí i Franquès, experimentant amb sulfur de calci, arriba a la conclusió que l’aire contè el 21 % d’oxigen. Wetherill dona aquest resultat com el definitiu després d’una seqüència de resultats anteriors de diferents autors:
– 1774, Scheele, químic suec, afirma que l’aire conté dos fluids: el nitrogen i l’oxigen,
– 1775, Fontana i Landriani, químics italians, amb uns experiments de poca precisió, donen la idea que la concentració d’oxigen és variable,
– 1778, Saussure, químic suís,  mesurant la concentració d’oxigen als Alps, conclou que aquesta és diferent entre les valls i les muntanyes,
– 1790, Martí i Franquès, experimentant a Catalunya, afirma que la concentració d’oxigen a l’aire és constant, amb un valor del 21%.
Martí i Franquès és, per Wetherhill, qui aporta la solució definitiva i afegeix que Humphry Davy (1778, 1829, químic anglès, descobridor d’elements com el calci i el potassi, mestre de Michael Faraday) va corroborar el 1801 les dades de Martí i Franquès.

Josep Grau-Bové detalla com va ser el desenvolupament i la repercussió del treball de Martí i Franquès, desenvolupat entre 1787 i 1790:
– coneixia molt probablement els treballs anteriors i sabia de la discussió sobre si la composició de l’aire era o no constant,
– decideix utilitzar la reacció amb el sulfur de calci provada per Scheele anys enrere,
– agafa mostres en diferents llocs i situacions, en dies de pluja i de Sol, a diferents alçades, anotant els valors baromètrics i de temperatura de la mostra,
– els resultats apareixen en diferents publicacions a l’estranger com ja s’ha dit i fins i tot en un llibre a Nova York el 1803, on es remarca la precisió del seu eudiòmetre,
– com anècdota, diu que a França és citat en el llibre de 1813 “Histoire philosophique des progrés de la physique” com McCarthy, físic anglès,
– a la seva terra, a Catalunya, altres científics van presentar treballs similars en els deu anys següents, però cap va fer referència al seu treball.
Per Josep Grau-Bové es pot dir que, dos-cents anys més tard, Matí i Franquès és només una curiositat històrica i un exemple d’un altre heroi que el nostre país s’ha deixat perdre. (5)

Fonts d’informació utilitzades:
(1) Santiago Riera i Tuèbols. Història de la ciència a la Catalunya moderna. Eumo editorial. 2003.
(2) Gran Enciclopèdia Catalana  http://www.enciclopedia.cat
(3) El misteri del cinquè element.
http://www.deciencia.net/descobriment/?p=44
(4) Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
http://www.racab.es/passatges/aire-atmosferic
(5) Revista Mètode. Universitat de València.
http://metode.cat/Revistes/Article/El-nostre-heroi-Marti-i-Franques

 Audio de la xerrada

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles
Sopa d’estrelles” del 12 de desembre de 2013.

Aquesta entrada ha esta publicada en Científics propers, química. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.