Narcís Monturiol

Narcís Monturiol i Estarriol (Figueres, 29.09.1819 – Barcelona, 06.09.1885), inventor i polític. Estudià a Cervera i a Barcelona, llicenciant-se en dret el 1845. Va ser redactor de El Republicano, va muntar una impremta i var publicar revistes per divulgar els ideals icarians (idees del teòric socialista utòpic francès Étienne Cabet, segle XIX).

A partir de 1850 va començar la seva dedicació a les invencions mecàniques. Entre 1955 i 1957, havent de fugir de Barcelona per les seves activitats polítiques, va viure a Cadaqués on va observar com treballaven els pescadors de corall i va idear la construcció d’un submarí que evités la immersió a pulmó lliure. Això diuen algunes biografies de Monturiol, encara que ell no ho recull en les publicacions del projecte de l’Ictíneo. Fundà una societat amb amics empordanesos i assajà l’Ictíneo I al port de Barcelona el 1859 amb un gran entusiasme popular. El govern d’Isabel II li va prometre ajut, que no va arribar mai i a més a més li va posar tota mena de traves administratives. Va fundar una nova societat per a explotar l’invent i va construir un nou prototip, l’Ictíneu II, però la societat va fer fallida i els prototips van ser venuts com a ferro vell el 1868. Altres invencions seves que van tenir èxit van ser, per exemple, una màquina de fer cigarretes o un sistema per conservar la carn.

No es poden deslligar les seves realitzacions com enginyer pràctic de la seva creença en el socialisme utòpic. La societat igualitària imaginada per Cabet a la seva novel·la “Viatge a Icària”, que pretenia la transformació pacífica de la societat, considerava la tecnologia com una de les eines del canvi. A pesar de que Monturiol no ho mencionés mai, els seus invents i particularment el submarí, havien de respondre a aquesta idea. Molts dels que van participar en els projectes de Monturiol eren icarians i militaven, com Monturiol, en el moviment republicà federal. L’acció d’aquest grup va ser eficaç per la recaptació de fons per al projecte Ictíneo per subscripció popular, que va aconseguir entre 1857 i 1868 fins a un milió de pessetes, equivalents actualment a 6 milions d’euros (1) (2).

Però anem a parlar de la seva gran realització:

Turtle de David Bushnell, 1776. Exposició "Immersió" Museu Marítim de Barcelona, novembre 2009 a maig 2010. Foto JL. Diez.

Turtle de David Bushnell, 1776. Exposició “Immersió” Museu Marítim de Barcelona, novembre 2009 a maig 2010. Foto JL. Diez.

El projecte Ictíneu
– Ja s’ha citat abans que la construcció d’un submarí se li podia haver acudit a Cadaquès. No era però una idea original, ja que la possibilitat de navegar sota la superfície del mar havia estat una idea recurrent al llarg de la història. Com exemple, veure imatges dels projectes “Turtle” de l’americà David Bushnell, de 1776 i “Nautilus” del també americà Robert Fulton, de 1800.

Nautilus de Robert Fulton, 1800. Exposició "Immersió" Museu Marítim de Barcelona, novembre 2009 a maig 2010. Foto JL. Diez.

Nautilus de Robert Fulton, 1800. Exposició “Immersió” Museu Marítim de Barcelona, novembre 2009 a maig 2010. Foto JL. Diez.

– L’èquip tècnic del primer Ictíneu estava dirigit per Josep Missé, mestre d’aixa de la Barceloneta, en ell va participar Joan Monjó, arquitecte naval nascut a Maó i va ser avalat per professors de la Escola Industrial de Barcelona, entre ells el seu director Josep Roura. El 28 de juny 1859, va ser la primera botadura al port de Barcelona i el 23 de setembre de 1859, la presentació pública al mateix port. Va estar submergit 2 h 20 min. a una profunditat de 20 m. El 7 de març de 1861, es van fer les proves oficials al port d’Alacant amb presència d’autoritats de Marina. Es pot veure una rèplica de l’Ictineu I al Museu Marítim de Barcelona. Veure fotografies propies: Ictineu I (rèplica) i Ictineu II (maqueta).

Ictíneu I de Narcís Monturiol 1859. Museu Marítim de Barcelona. Foto JL. Diez.

Ictíneu I de Narcís Monturiol 1859. Museu Marítim de Barcelona. Foto JL. Diez.

– La construcció de l’Ictíneo II va ser supervisada directament per Joan Monjó, encara que Josep Missé va tornar a dirigir la construcció. Problemes d’estanquitat van limitar la profunditat de treball a 30 m. Pensat primerament amb propulsió humana com l’Ictíneu I, es va decidir acoblar un motor de vapor generat per una reacció d’oxidants i metalls, que alliberava oxigen que s’utilitzava per a la respiració de la tripulació. El 2 d’octubre de 1864 va ser botat al port de Barcelona. Els resultats no del tot satisfactoris van fer que l’empresa fes fallida el 1867. (2)

Ictíneu II de Narcís Monturiol 1864. Exposició "Immersió" Museu Marítim de Barcelona, novembre 2009 a maig 2010. Foto JL. Diez.

Ictíneu II de Narcís Monturiol 1864. Exposició “Immersió” Museu Marítim de Barcelona, novembre 2009 a maig 2010. Foto JL. Diez.

En el seu llibre de 1891 “Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua”, explica el seu projecte:

Estudis de respiració en recinte tancat :
– Va fer assajos de respiració dins d’una campana de vidre amb un ocell. El volum d’aire a la campana era 50 vegades el del cos de l’ocell. A prop de les dues hores sense renovar l’aire, l’ocell ja quasi no pot respirar però, si es purifica l’aire, en uns 25 minuts l’ocell torna a volar.
– Experiments amb humans: va comprovar, amb experiments en els que participava ell mateix i altres persones dins de l’Ictíneu, que un home pot viure unes 2,5 hores amb un volum d’aire vint vegades el del seu cos, aire que es va sobrecarregant de vapor d’aigua i CO2, “sin que la salud sufra alteración notable”. L’àcid carbònic, com ell anomena el CO2, va arribar a tenir una concentració (en volum) de 3,35 %. Monturiol considera que la concentració de CO2 seria nociva si arribés a 4%, que és la proporció que té a l’aire que surt dels pulmons en la respiració. Al final d’aquestes 2,5 hores, descriu que se sentia una veritable manca d’aire, dolor de cap i sensació de debilitat, semblant a la manca d’aliment. Però tot i així, podien encara bombar aire per fer surar de nou l’Ictineu.
– En canvi, quan l’experiment es realitza absorbint el CO2 i generant l’oxigen necessari, no hi cap molèstia durant 6 hores, per el que dedueix que els navegants podrien viure indefinidament “sin experimentar otra incomodidad que la natural tristeza que infunde el encerramiento en una cámara subacuática, donde todo es sombrío, aunque se navegue a flor de agua”  (3).

Com absorbia el CO2 i generava l’oxigen? :
– Un ventilador aspira l’aire de proa i el llença a popa, després d’hahttps://dl.dropboxusercontent.com/u/270480073/astrobanyoles/sopa_estrelles/2013_2014/8_monturiol_06022014.mp3ver-lo fet passar per una solució alcalina que absorbeix el CO2.
– Per a generar l’oxigen explica amb tot detall que utilitza la reacció de descomposició del clorat de potassi (KClO3 ==> KCl + 3/2 O2) i que per a iniciar-la pot utilitzar diferents procediments:
*** mescla de 7 parts de llimadures de ferro dolç (ferro comercial amb la màxima puresa en ferro i molt poc contingut en carboni) i 3 parts de clorat de potassa (clorat de potassi) en pols; la mescla s’inflama així que se li acosta una petita flama,
*** mescla de 1 part de zinc en pols, 2 parts de peròxid de manganès (segurament es refereix al diòxid de manganès segons la nomenclatura actual) i 2 parts de clorat de potassa o,
***  mescla de 1 part de llimadures de ferro dolç, 3 parts de peròxid de manganès (diòxid de manganès) i 2 parts de clorat de potassa.
En tots els casos, s’aplicava el foc a la metxa i es produïa la reacció en un recipient de palastre (palastro en castellà diu Monturiol en el seu llibre), que és una planxa de ferro o acer obtinguda per laminatge. El recipient era hermèticament tancat i tenia una capacitat de 150 litres. Un cop produïda la reacció, es deixava 5 minuts en repòs a una pressió de unes 2 atmosferes, perquè adquirís transparència (3).

El motor del submarí:
– Fa una discussió dels diferents tipus de motor possibles: descarta com a força motriu l’electricitat, per no saber produir-la en grans quantitats i en un espai reduït, o el “corrent magnètic de la Terra”, o “l’afinitat química”, o les “forces catalítiques”, per no saber aprofitar-los, o l’osmosi, per la debilitat de les membranes. Fins i tot detalla en el seu llibre les proves fetes, sense resultat, per a aprofitar l’augment de volum que provocaria la vibració d’una barra de bronze de 2 metres de llarg i secció quadrada de 42 mm de costat, segons els experiments de Savart i Saint-Auge. Finalment es decideix per la calor aplicada a la generació de vapor d’aigua, per ser un sistema “tan cómodo después de los estudios de Watt”.
– Per produir calor opta per les reaccions d’oxidació, combinant òxids de metalls amb zinc i clorat de potassa. La reacció que va estudiar més, fent milers d’experiments, és la ja indicada de peròxid de manganès (diòxid de manganès), zinc i clorat de potassa, que a més a més li donaria l’oxigen necessari per a la respiració dels tripulants. Preparant la mescla de reacció en cilindres de ferro i col·locant-los en la càmera de combustió de la caldera a raó de 30 kg cada 30 minuts, obtenia més d’un cavall de vapor de potència (3).

Ictíneu, èxit o fracàs?
Vist ara, el projecte Ictíneu estava destinat clarament al fracàs, ja que el primer era amb propulsió humana i no es pot considerar capaç de navegar en mar obert i el segon tenia greus defectes de disseny, derivats en part de la decisió de dotar-lo d’un motor amb propulsió de vapor. Però vist com la realització de prototips, que solucionaven els problemes de respiració de la tripulació o la propulsió i que van ser realitzats mitjançant equips de nombroses persones, utilitzant els màxims coneixements tècnics de l’època i amb finançament de centenars o milers de persones, s’ha de considerar com una experiència tecnològica realment pionera.

Fonts d’informació utilitzades:
(1) Narcís Monturiol i Estarriol, Gran Enciclopèdia Catalana     http://www.enciclopedia.cat/
(2) Antoni Roca Rosell, “La ingeniería y el proyecto del Ictíneo de Monturiol”. Scripta Nova, Universitat de Barcelona, 1 d’agost de 2002.   http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn119-96.htm
(3) Narciso Monturiol, “Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua”, Ed. Altafulla, 1982, Facsímil de l’edició de 1891. En Google books:
http://books.google.es/books?id=xuEHbP1tHE0C&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

 Audio de la xerrada

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles
“Sopa d’estrelles” del 6 de febrer de 2013.

Aquesta entrada ha esta publicada en Científics propers, química, tecnologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.