Josep Trueta i Raspall

Josep Trueta i Raspall (Barcelona, 1897 – 1977), metge i cirurgià català, exiliat al Regne Unit després de la Guerra Civil, va desenvolupar un innovador tractament de les fractures i ferides obertes i va descobrir la doble circulació renal.

Imatge Associació Humanitària Dr. Trueta

Imatge Associació Humanitària Dr. Trueta

Biografia
Va néixer el 27 d’octubre de 1897 al barri del Poblenou de Barcelona. Fill de metge, va estudiar medicina a la universitat de Barcelona, seguint la tradició familiar. El 1922 va començar a treballar i a formar-se com a cirurgià a l’Hospital de la Santa Creu, amb el doctor Manuel Corachan. El 1923 es va casar amb Amèlia Llacuna, amb qui va tenir quatre fills. Durant l’etapa de formació va visitar diversos centres de traumatologia de l’Europa central on va conèixer el tractament de les ferides de l’aparell locomotor. El 1935 es nomenat cap del servei de cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu. En aquest càrrec té cura dels ferits de guerra entre 1936 i 1939, època de la Guerra Civil espanyola, posant a punt el procediment que es coneixerà després com el mètode Trueta.

El 1939, als 42 anys, marxa a l’exili a Òxford, convidat per el Servei de Salut Anglès, que volia comptar amb la seva experiència davant del conflicte que s’esperava a Europa. Treballa a diferents hospitals, es nomenat doctor “honoris causa” i professor de la universitat d’Òxford i el 1955 es nomenat director del Nuffield Orthopaedic Hospital d’Òxford. Al Regne Unit té ocasió de posar en pràctica i ensenyar els seus coneixements de cirurgia de guerra adquirits a la guerra d’Espanya, que van ser aprofitats abastament durant la Segona Guerra Mundial i les posteriors de Corea i Vietnam.

A Òxford també te ocasió de participar en els estudis clínics inicials amb la penicil·lina, portats per Howard .W. Florey i Ernst B. Chain, que els va valer poc després, 1945, el premi Nobel juntament amb Alexander Fleming, descobridor de la substància el 1928.

Josep Trueta va ser pioner en l’estudi de la oliguria (disminució de la producció d’orina) en els ferits de guerra. Entre 1941 i 1947 publica diferents articles en revistes de prestigi internacional i el llibre “Estudis de la circulació renal”, de gran repercussió en medis científics. Autor de més de 200 treballs científics i 20 monografies en diferents idiomes, va ser distingit com a membre d’honor d’universitats i acadèmies europees i americanes i va estar proposat dues vegades per el Premi Nobel de Medicina. Algun autor (3) apunta que el govern franquista va pressionar perquè no se li atorgués.

Monument al Dr. Trueta a la Rambla del Poblenou, Barcelona. Imatge Wikimedia Commons.

Monument al Dr. Trueta a la Rambla del Poblenou, Barcelona. Imatge Wikimedia Commons.

El fet és que durant el franquisme, el seu nom va estar proscrit i no va ser fins 1969, que la Societat Catalana de Cirurgia li va atorgar el Premi Virgili i, un any després, la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona el fa membre d’honor. L’any 1976 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, única universitat espanyola que li va donar aquesta distinció. L’any 1977, poc abans de la seva mort, va rebre el Premi d’Honor Jaume I de la Generalitat Valenciana.

Josep Trueta va ser molt més que un metge o un científic de primera línia, va ser un intel·lectual compromès amb la llibertat i amb Catalunya. El 1940, al començament del seu exili, Josep Trueta va formar part del Consell Nacional de Catalunya, que es va constituir a Londres presidit per Carles Pi i Sunyer (Conseller de Cultura de la Generalitat entre 1937 i 1939). El 1946 va publicar un breu text dirigit al públic de parla anglesa titulat “The spirit of Catalonia”, per donar a conèixer la història i la cultura catalanes. Va publicar també relats de viatges i vides de savis catalans i espanyols com Ramón Llull. Lluís Vives, Arnau de Vilanova, Miguel Servet o Ramón y Cajal. Va tornar a Catalunya el 1966, ja jubilat i va viure a Santa Cristina d’Aro fins a la seva mort el 1977.

La tècnica Trueta
Ja a l’època de formació es va interessar per el tractament de la osteomielitis crònica (infecció de l’os que es pot produir després d’una fractura oberta o una cirurgia òssia infectada) que feia el metge nord-americà Winnet Orr. Trueta modifica el procediment, procurant sobretot l’eliminació dels teixits inservibles i el sistematitza de la següent manera (6):
– cal procedir al tractament quirúrgic immediat,
– rentat de la ferida i de la pell que l’envolta amb aigua i sabó i un raspall fi,
– incisió de la pell per poder arribar fins el fons de la ferida,
– escissió o obertura de la ferida, conservant la pell al màxim, eliminant només aquelles restes de músculs o ossos sense connexió, rentant de nou amb aigua i sabó i assecant per eliminar la humitat,
– drenatge amb gasa absorbent, per evitar l’acumulació posterior de líquids,
– enguixar per immobilitzar la ferida.

Hospital Trueta de Girona. Imatge Wikimedia Commons.

Hospital Trueta de Girona. Imatge Wikimedia Commons.

Durant la guerra civil, Trueta va tenir ocasió de posar en pràctica el seu mètode a l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. El 1938 tenia comptabilitzades 605 fractures de guerra sense haver hagut d’amputar i sense mortalitat i un any més tard tenia 1073 ferits curats amb només un 075% de complicacions.

Tot i l’èxit del mètode, va tenir també crítiques, originades segurament per una incorrecta aplicació del mateix, segons es va comprovar posteriorment. Analitzant les diferents èpoques, es veu que a la primera gran guerra, els morts per la gangrena, la gran enemiga de les ferides de guerra, van arribar a ser el 18% dels ferits, mentre que a la guerra del Vietnam, on s’aplicava bàsicament el mètode Trueta, la mortalitat per aquesta causa va ser del 0,16%.
(4) (5)

La doble circulació renal
Basant-se en la seva experiència durant la guerra d’Espanya, Trueta va ser un pioner en l’estudi dels ferits amb síndrome d’esclafament (crush syndrome), malaltia de la que molts pacients, ferits de guerra, morien per un fracàs renal agut. El 1947 publica el llibre “Estudis sobre la circulació renal” juntament amb els seus col·laboradors de l’institut Nuffield d’Oxford, en el que demostren amb nombrosos exemples que la circulació cortical renal (zona més exterior del ronyó) pot arribar a estar disminuïda o fins i tot detinguda del tot, desviant-se la circulació sanguínia per la part central, provocant-se una doble circulació de la sang en el ronyó. És el que es coneix ara com “curtcircuit de Trueta” (Trueta’s shunt). El llibre va ser publicat en castellà a Barcelona el 1949.

La troballa de Trueta de la doble circulació renal va ser validada per centres europeus i nord-americans i posteriorment van servir de referència a altres estudis d’insuficiència renal aguda provocada per infeccions, xocs traumàtics, rebuig de òrgans transplantats , hipertensió arterial i altres. Per els seus estudis sobre la circulació renal el 1969 va ser proposat per el premi Nobel per la universitat de Birmingham i altres centres d’investigació mèdica, entre ells un de Girona i un altre d’Andalusia (7).
(3) (5)

Fonts d’informació utilitzades:

(1) Santiago Riera Tuèbols, Història de la ciència a la Catalunya moderna. Eumo editorial. 2003.
(2) Associació Humanitària Doctor Josep Trueta
http://www.trueta.cat/coneixens/biografia-dr-trueta/
(3) Col·legi Oficial de Metges de Barcelona
http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=HH
(4) Josep Trueta i Raspall. Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia (Universitat de València-CSIC)     http://www.historiadelamedicina.org/trueta.html
(5) Fariña Pérez LA. Los estudios sobre el riñón y la circulación renal de Josep Trueta i Raspall. Actas urológicas españolas. Marzo 2008.  http://scielo.isciii.es/pdf/aue/v32n3/v32n3a03.pdf
(6) J. Maestre Herrero. La cura de Trueta. Ciudad Sanitaria La Fe. València.     http://www.cirugia-osteoarticular.org/adaptingsystem/intercambio/revistas/articulos/2129_275_279_ocr.pdf
(7) Francisco Vega Díaz, Un tardío desagravio. El País, 01.02.1978.
http://elpais.com/diario/1978/02/01/sociedad/255135617_850215.html

 Audio de la xerrada

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles
“Sopa d’estrelles” del 10 d’abril de 2014.

Aquesta entrada ha esta publicada en Científics propers, medicina. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.