Ramon Margalef i López

Ramon Margalef i López (Barcelona, 16 de maig de 1919 – 23 de maig de 2004)
Naturalista com ell es definia, és considerat un dels fundador de l’ecologia moderna i un dels científics espanyols de més prestigi del segle XX. (1)

Biografia
Va néixer a Barcelona el 1919, va haver d’interrompre els estudis el 1938, per a incorporar-se a l’exèrcit republicà en plena Guerra Civil i, en acabar la guerra, va ser obligat a complir tres anys de servei militar. Després va treballar com a missatger a l’Institut Botànic de Barcelona i com empleat d’assegurances, fins que va obtenir una beca per a estudiar ciències naturals. Es va llicenciar el 1949 i va fer el doctorat en els dos anys següents, començant a treballar tot seguit a l’Institut d’Investigacions Pesqueres que s’havia fundat feia poc temps. Entre 1965 i 1967 va presidir aquest institut i el 1967 va ser nomenat catedràtic d’ecologia, el primer a Espanya, a la universitat de Barcelona. A la seva càtedra es va dedicar la resta de la seva vida fins la jubilació l’any 1987 i més enllà, ja que va continuar anant al seu despatx del departament d’ecologia fins poc abans de la seva mort.

Ramon Margalef. Foto Manolo Urbano. El País 24.05.2004.

Ramon Margalef. Foto Manolo Urbano. El País 24.05.2004.

Va publicar més de 400 treballs científics i llibres. Va ser conegut internacionalment a partir del 1957, per la publicació en anglès de “La teoria de la informació en ecologia”, ponència presentada a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i sobretot per el seu llibre “Perspectives en teoria ecològica”, publicat en anglès el 1968 i basat en les classes magistrals que va pronunciar a Chicago.

Joandomènec Ros, catedràtic d’ecologia de la UB diu: va ser considerat un dels tres més importants científics espanyols en ciències de la vida, sent els altres dos els nobels Santiago Ramón y Cajal i Severo Ochoa. Mentre treballava com empleat d’assegurances, llegia tot el que podia sobre biologia i física i investigava en forma autodidacta els ecosistemes aquàtics ibèrics. Les seves primeres publicacions científiques que daten de 1943, ja van deixar ben establert el seu talent i li van permetre obtenir la beca amb la que es va poder llicenciar en biologia. Personalitats com Karl Faust, botànic i home de negocis alemany que va fundar el Jardí Botànic Marimurtra de Blanes, el botànic Pius Font i Quer o Francisco García del Cid, primer director de l’Institut d’Investigacions Pesqueres van creure en ell i el van ajudar en les seves primeres investigacions.
Després de la 2a Guerra Mundial, Margalef es va trobar amb un caça-talents americà que li va oferir la possibilitat de viatjar per Estats Units i altres països. Va ser convidat per nombrosos centres d’investigació i va participar en congressos i varies universitats americanes li van oferir la possibilitat de traslladar-se als Estats Units amb la seva família, el que ell hauria fet molt gustós. Però va prevaldre l’opinió de la seva dona Maria Mir, també biòloga, que no va voler anar a viure tan lluny de Mallorca, on tenia forts llaços personals (3).

El diari The Guardian de Londres publicava l’1 de juny de 2004 un article necrològic titulat: “Ramon Margalef, el modest pare de la ciència ecològica”. En ell feia referència al seu mestratge i a la seva manera de ser. Es considerava “només un naturalista” per explicar la seva incessant curiositat. Per Margalef, l’ecologia era una xarxa de coneixement per entendre com són les coses, més que propaganda per salvar espècies de l’extinció. A finals dels 1960’s va rebutjar una invitació per encapçalar l’institut internacional d’oceanografia de les Nacions Unides, perquè deia que era més feliç investigant. Es mostrava pessimista quant a la insistència humana en destruir el planeta. Era particularment crític amb els governs respecte l’ús de l’aigua, que considerava un exemple de l’actitud de voler dominar la natura i no viure com a part de la mateixa. Pensava que s’havia d’utilitzar només 1/3 de l’aigua dels rius per usos humans, reciclant-la per estalviar, ja que l’aigua dels rius és vital per els ecosistemes. (4)

La Generalitat de Catalunya va crear l’any 2004 el Premi Ramon Margalef per honorar la seva memòria. És un premi, dotat aquest any amb 80.000 €, per a persones, entitats o col·lectius d’arreu del món que s’hagin distingit en el desenvolupament d’algun aspecte de la ciència ecològica. (8)

La seva obra
Ecologia és un terme creat per el naturalista i filòsof alemany Ernst Haeckel (1834 – 1919), catedràtic de zoologia a la universitat de Jena (Thuringia, a 70 km de Leipzig) i un dels promotors de la teoria evolucionista a Alemanya.

Margalef va contribuir a posar les bases de l’ecologia moderna, desenvolupant idees que ara ens resulten comuns: els sistemes estan fets de matèria, energia i informació, els ecosistemes estan connectats per multitud de microorganismes, que porten una enorme reserva de informació en els seus gens, que és la biodiversitat. Els individus moren però la informació genètica passa a les següents generacions.  (2)

El 1957 publica el llibre “La teoria de la informació en ecologia”, que recull el seu discurs d’entrada a la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i és traduït a l’anglès el mateix any. En ell exposa la relació entre informació, entropia i diversitat en els ecosistemes. La informació està íntimament associada a la termodinàmica, de forma que el procés clau en l’evolució dels ecosistemes és la conversió de l’energia dissipada, que es pot mesurar a través de l’entropia, en informació, que permet crear una estructura.  (5)

En el seu llibre “Perspectives de la teoria ecològica” (6), publicat en anglès el 1968 i en castellà deu anys més tard, Margalef explica el paper de la informació en el ecosistema: hi ha tres canals de transmissió d’informació: un és el canal genètic d’estructures individuals que es van replicant, el segon seria el veritable canal ecològic, basat en la interacció entre les diferents espècies que fan canviar el nombre d’individus i el tercer seria el canal etològic (l’etologia és ciència del comportament animal) que transmet a les generacions següents el que han après els individus de forma externa al canal genètic. Aquest últim canal va tenir molt poca importància al principi de la història de la vida, però està augmentant de forma explosiva: en ell s’inclou la memòria de comportament col·lectiu imitatiu, la formació de tradicions locals i el llegat d’utensilis i manifestacions culturals en l’home.

En el mateix llibre explica com entén ell l’origen de la vida. Els primitius sistemes vius serien més semblants a ecosistemes que als organismes vius actuals. Abans de desenvolupar un sistema de replicació molecular basat en els àcids nucleics, cada primitiu ésser viu tenia una estructura adaptada a les propietats locals de l’ambient, als materials disponibles més que a l’energia utilitzable. Alguns autors proposen que la vida primitiva tenia la forma d’uns sistemes materials que competien per l’energia. Margalef opina que els sistemes vius són més aviat sistemes energètics que competeixen per els materials, ja que la transmissió d’informació està més relacionada amb la possibilitat d’organització de grans quantitats de matèria que amb la possibilitat de deixar passar grans quantitats d’energia. L’origen de les espècies i de l’evolució es pot situar en el moment en que els mecanismes de duplicació molecular van funcionar eficientment i es van crear ràpidament moltes peces prefabricades, és a dir, individus. Així neix el canal genètic i la informació passa del canal ecològic al genètic, on és millor conservada i és transmet millor. (6)

Fonts d’informació utilitzades:
(1) http://www.gencat.cat/premiramonmargalef/cat/biografia.htm
(2) http://elpais.com/diario/2004/05/24/agenda/1085349608_850215.html
(3)  Joandomènec Ros. “In memory of Ramon Margalef”. International Microbiology. Sociedad Española de Microbiología.
http://scielo.isciii.es/scielo.php?pid=s1139-67092004000300010&script=sci_arttext&tlng=en
(4)  http://www.theguardian.com/news/2004/jun/01/guardianobituaries.research
(5) Ramon Margalef, Teoria de la información en ecología
www.vliz.be/imisdocs/publications/139371.pdf  (en anglès)
(6) Ramon Margalef, Perspectivas de la teoría ecológica, Editorial Blume, 1978
http://www.icm.csic.es/bio/personal/fpeters/margalef/papers/424.pdf
(7) Santiago Riera Tuèbols, Història de la ciència a la Catalunya moderna. Eumo editorial. 2003.
(8) http://www.gencat.cat/premiramonmargalef/cat/index.htm

 Audio de la xerrada

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles
“Sopa d’estrelles” del 8 de maig de 2014.

Aquesta entrada ha esta publicada en biologia, Científics propers. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.