Jordi Sabater Pi

Jordi Sabater Pi (Barcelona, 2 d’agost de 1922 – 5 d’agost de 2009). Científic reconegut internacionalment, va estudiar el comportament dels ximpanzés descobrint la seva cultura o capacitat de fabricar i utilitzar eines. Encara que la seva troballa més famosa fou la de “Floquet de Neu”, el goril·la albí que va viure al zoo de Barcelona entre 1966 i 2003.

Biografia
Jordi Sabater Pi va néixer a Barcelona l’estiu de 1922. Fins els tretze anys, va anar a l’escola francesa, on va sentir parlar de les colònies franceses d’Àfrica, en les que es va interessar i de les que va adquirir un profund coneixement. Era un noi estudiós, però una mica inquiet i distret. El seu pare, Narcís Sabater tenia una impremta, “La Renaixença” en la que Jordi ajudava fent petits encàrrecs, com portar les proves a casa d’Apel·les Mestres, dibuixant, músic, poeta i apassionat de la jardineria. Jordi quedava encantat amb les plantes i les històries que li explicava l’Apel·les. Els estius els passava a Roses, on anava a la zona d’aiguamolls per observar i dibuixar les aus i la vegetació. Jordi dibuixava molt bé i deia al seu pare que volia ser dibuixant, però aquest opinava que amb el dibuix no es guanyaria la vida.

El dia que es produí l’aixecament contra la República, el 18 de juliol de 1936, Jordi tenia tretze anys. Durant la guerra, Jordi va cursar el batxillerat a l’institut Balmes. El 1939, amb l’entrada dels “nacionals” a Barcelona, la impremta del pare es va quedar sense feina i les condicions de vida de la família es van tornar molt precàries. El 1940 el seu oncle, Josep Bros, va proposar a Jordi, que tenia 17 anys i ja havia acabat el batxillerat, que anés de capatàs a una finca que tenia a Fernando Poo, a la Guinea Espanyola d’aleshores. Allà va aprofitar tot el temps que li deixava la feina per conèixer el bosc tropical i relacionar-se amb els treballadors nigerians, que eren la majoria de la mà d’obra de la finca, amb els que parlava en anglès, el que li va servir per aprendre aquesta llengua.

El 1943, als 21 anys va haver de tornar a Barcelona a fer el servei militar. En el seu temps lliure es va documentar sobre l’Àfrica tropical, va entrar en contacte amb August Panyella, antropòleg i professor de la universitat que havia fet una expedició a Río Muni i va conèixer Núria Coca, que seria anys després la seva dona. El 1946, acabat el servei militar va tornar a Àfrica, a Bata, capital de Río Muni, a treballar per a una empresa catalana que tenia diverses finques i factories. Allà es va interessar per els fang, l’ètnia de la zona. Va aprendre el seu idioma i conversava amb ells per a practicar-lo, davant de la sorpresa dels seus companys europeus i els funcionaris espanyols, que no entenien que s’interessés per una llengua que no servia per res. El 1949 es va traslladar a una plantació de cafè i cacau de la mateixa empresa, situada a l’interior, a 210 km de la costa, on va tenir ocasió d’aprofundir en el coneixement dels fang. El 1950 es va casar amb Núria Coca, amb qui havia mantingut relació per correspondència i que es va adaptar molt ràpidament a la vida a Àfrica.

Jordi Sabater Pi. Imatge Wikimedia Commons.

Jordi Sabater Pi. Imatge Wikimedia Commons.

El 1958 va deixar l’empresa i va acceptar la proposta del Zoo de Barcelona per fer-se càrrec a Ikunde, a prop de Bata, d’un jardí d’estudi i adaptació d’animals, començant la seva plena dedicació a la investigació. Fins el 1964, va fer diverses expedicions per a estudiar els goril·les i ximpanzés, aspectes etnològics dels fang, dels pigmeus Bayele, els bubis de Fernando Poo i moltes altres qüestions de flora i fauna de l’àrea. El 1964 es va aturar el centre d’Ikunde i va passar a viure uns mesos a Ikunde i altres a Barcelona, mentre la Núria i els fills s’instal·laven a Barcelona. Arriben els anys del reconeixement a la seva feina. Viatges a Estats Units, projecte de la universitat de Tulane i beca de la National Geographic Society, treball el 1972 sobre els primats amb Diane Fossey, de la que es va fer la pel·lícula “Gorilas en la niebla”, que segons el mateix Sabater, no responia massa a la realitat. El 1968, any de la independència de Guinea, Sabater va tornar definitivament a Barcelona amb un lloc de treball al Zoo com conservador no titulat. Va haver de fer l’ingrés a la universitat fent la prova de majors de 25 anys per a cursar la carrera de Psicologia, mentre treballava com a mà dreta del director del Zoo Antoni Jonch. El 1976 va ser professor no numerari de Psicologia Animal a la universitat de Barcelona i el 1987 va ser nomenat catedràtic. Va rebre doctorats honorífics i diferents distincions nacionals i internacionals i sobretot va continuar treballant i escrivint llibres i articles fins a la seva mort, el 2009 (1)(2)(3)(6).

Ximpanzé. Imatge Wikimedia Commons.

Ximpanzé. Imatge Wikimedia Commons.

La cultura dels ximpanzés
Els treballs de Sabater Pi sobre els goril·les i ximpanzés de Rio Muni havien interessat als primatòlegs americans, que van convidar-lo el 1965 a visitar la universitat de Tulane. Cal dir que havia aprés anglès parlant amb els treballadors nigerians de la finca d’Ikunde i llegint llibres i revistes anglesos. Com a resultat del viatge, li va ser concedida una beca de la universitat i de la National Society per a desenvolupar un projecte a Rio Muni, Guinea Equatorial, en col·laboració amb el biòleg Clyde Jones. El prestigiós paleontòleg Louis Leakey havia ideat als anys 1960 un projecte d’investigació primatològica per estudiar la biologia i la conducta dels pòngids (goril·les, orangutans, ximpanzés i bonobos) amb relació als primers homínids. En aquest marc, la National Society va subvencionar també els estudis de Diane Fossey en Ruanda i Jane Goodall en Tanzània (3) (5).

Sabater Pi va descobrir que els ximpanzés tenen capacitat per fabricar i utilitzar eines: feien uns bastons amb els quals punxaven la base del nius dels tèrmits o obrien canals i forats al voltant per poder agafar els tèrmits que així els servien per completar la dieta amb proteïnes i vitamines. Els bastons eren nets, sense escorça, no trencats de qualsevol manera. La publicació de l’estudi, juntament amb Clyde Jones, a la revista Nature (4), el 1969, va tenir un ressò mundial.

Sabater Pi divideix la cultura dels ximpanzés en tres zones geogràfiques:
– Àfrica occidental (Senegal), on utilitzen pedres per a trencar l’os d’algunes fruites, a l’igual que els humans de la zona.
– Àfrica central-occidental (Rio Muni, a Guinea Ecuatorial), on utilitzen els bastons per recollir els tèrmits, cosa que també fan els humans.
– Àfrica oriental (Llac Tanganica, Tanzània), on Jane Goodall, després d’anys d’espera per guanyar-se la confiança dels ximpanzés, va observar que introduïen unes fines branques de 18 a 36 cm pels forats dels termiters i les treien plenes dels tèrmits que s’havien agafat. També va observar que utilitzaven fulles per netejar-se de fang els peus i les cames. (5)

Les dades de camp de Sabater Pi i altres donen suport i han fet avançar les teories que pretenen una aproximació, tant de conducta com morfològica, dels ximpanzés amb els humans. El 2005, en una entrevista a la revista “Bioètica y derecho” (7) de la universitat de Barcelona, donava la seva interpretació dels coneixements actuals sobre la cultura dels ximpanzés:
– Capacitat de fabricar i utilitzar eines, el que anomena “indústria de les branques”.
– Sistemes de comunicació a través del llenguatge gestual, com el dels sordmuts. Poden aprendre fins a mil “paraules”, no de llenguatge parlat, ja que no tenen laringe, sinó a través de signes i colors.
– Farmacopea pròpia de més de cinquanta plantes medicinals.
– Noció de la mort, que es posa de manifest en el seu comportament similar en certs aspectes al dels humans.

Floquet de neu, el goril·la albí
Capítol a part mereix la seva gestió i actitud en el cas de Floquet de Neu. El 1966, Benito Mandyé, agricultor de l’ètnia fang de la zona de Rio Muni, li va portar un exemplar de goril·la albí, pràcticament una criatura de 24 mesos i uns 8 kg de pes, recollit del costat de la mare, morta en una batuda. Conscient de la raresa de l’exemplar, li va demanar 25.000 pessetes. Sabater Pi va escriure a Antoni Jonch, director del Zoo de Barcelona, dient-li que el tenia sota la seva custòdia, però que havia d’enviar de pressa els diners, ja que havia d’altra gent interessada. Mentre esperava els diners, a prop d’un mes, Sabater Pi el ca tenir a casa seva, en una gàbia, d’on el treia per jugar amb els seus fills i anar-lo acostumant a les persones.

És de ressaltar que Sabater Pi va demanar a Jonch que es respectés el nom que els fang havien posat al goril·la, Nfumu, que en fang vol dir blanc. En tots els parcs zoològics del món, deia ell, es respecten i agraden els noms africans o exòtics. Ja sabem com va acabar la història.

Quan es va saber de l’existència del goril·la albí, la premsa espanyola i internacional va donar a conèixer la notícia, fet que va fer créixer l’interès per veure l’animal. Sabater Pi explica que va rebre la visita d’un nord-americà que oferia pagar-li el que ell digués i que, quan li va fer veure que ja el tenia compromès amb el Zoo de Barcelona, li va oferir un milió de dòlars per a trencar el compromís. El volia per a exhibir-lo a l’Expo de Montreal. Sabater Pi no va cedir, l’oferta no el va temptar, ja que no era un comerciant. M’estimo el meu país i m’estimo la ciència, no ho hauria fet mai, va declarar anys després (3).

Fonts d’informació utilitzades:

(1) Galeria de científics catalans
http://scbcientifics.iec.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=101&Itemid=1&lang=ca
(2) Alberto Gutiérrez, Jordi Sabater Pí: el desarrollo de la primatología en España, Taula,quaderns de pensament (UIB), núm 17-18, 1992.
http://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/taula/index/assoc/Taula_19/92v17_18/p127.dir/Taula_1992v17_18p127.pdf
(3) Pere Bonnin, Jordi Sabater Pi, Fundació catalana per a la recerca. 1996.
http://www.fundaciorecerca.cat/publi/Biografia_sabaterpi.pdf
(4) Clyde Jones, Jorge Sabater Pi, “Sticks used by Chimpanzees in Rio Muni, West Africa”, Nature 223, 5 de juliol de 1969. http://www.nature.com/nature/journal/v223/n5201/abs/223100a0.html
(5) Jordi Sabater Pi. Aportación a la eto-ecología comparativa de los gorilas (“Gorilla gorilla gorilla”) y chimpancés (“Pan troglodytes troglodytes”) de Río Muni. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. 1980.  http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/42703
(6) Col·lecció del Fons Jordi Sabater Pi. Universitat de Barcelona.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/landingpage/collection/sabaterpi
(7) Montserrat Escartín, “Ellos son nosotros: descubriendo a los primates con el Dr. Sabater Pi”. Revista de bioética y derecho. Desembre 2005. http://www.ub.edu/fildt/revista/pdf/RByD5_Entrevista.pdf

 Audio de la xerrada

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles
“Sopa d’estrelles” del 05 de juny de 2014.

Aquesta entrada ha esta publicada en Científics propers, etologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.