Joan Oró i Florensa (Lleida, 26 d’octubre de 1923 – Barcelona, 2 de setembre de 2004), bioquímic català que va aconseguir sintetitzar adenina, un dels components de l’ADN. Va treballar per a la NASA i és un dels precursors de la teoria de la panspermia, segons la qual l’aparició de la vida a la Terra pot ser d’origen extraterrestre.
Biografia
Neix a Lleida en el sí d’una família de flequers, sent el petit de cinc germans i l’únic nen. Va anar al col·legi dels Germans Maristes, que es trobava al costat de casa seva. Tenia 12 anys quan va esclatar la Guerra Civil i va haver d’interrompre els estudis. Però ja en aquella època havia nascut en ell una curiositat per entendre la realitat que va mantenir sempre: què hi faig jo en aquest món, per què m’han creat. Les respostes que obtenia al col·legi dels Maristes no li satisfeien plenament, tot i que sempre va considerar que l’educació que va rebre al col·legi era bona. Així que, ja de ben jove comprava llibres de filosofia o de ciències per buscar respostes.
El Nadal de 1938 les tropes franquistes van creuar el Segre i la família Oró va tornar a casa seva, a Lleida, ja que havien hagut de marxar a Alcanó per evitar els bombardeigs. Poc després, acabada la guerra, amb 16 anys, es plantejava si treballar al forn amb el seu pare, com era el desig d’aquest, o continuar estudis i anar a cercar respostes als interrogants que es plantejava des de feia uns anys. Va decidir continuar estudiant a l’institut de Lleida i acabar el batxillerat. A l’institut va tenir un professor de ciències naturals, Jordi Sirera, que li va fer agafar afició a la biologia. La ciència li agradava més que la filosofia ja que considerava que tenia millors fonaments i li oferia altres certeses. En aquell temps ja va començar a comprar llibres de bioquímica. Al final del batxillerat, un altre professor, Josep Solans de matemàtiques, li va donar suport per superar l’Examen d’Estat, que era com s’anomenava la prova d’accés a la universitat, on va anar amb l’any 1942. En aquell moment la seva curiositat s’havia decantat cap a conèixer l’origen de la vida i volia dedicar-se a l’estudi de la biologia i de la química, que pensava que li podrien donar respostes.
De la universitat de Barcelona guarda Joan Oró un bon record, a pesar de les dificultats del primer curs, amb a prop de dos-cents alumnes i d’algun entrebanc amb la química analítica. La orgànica era la matèria que més li agradava i valora sobretot el professor Josep Pascual Vila, que la donava. El 1947 es va llicenciar en química i l’any següent es va casar amb Francesca Forteza, que vivia a Lleida. D’ençà que havia acabat la carrera, Joan Oró va intentar per dues vegades muntar una empresa química, però va acabar treballant de forner amb el seu pare, com a mitjà de subsistència. Fins que l’any 1951, mitjançant l’Institut d’Estudis Nordamericans, va escriure a més de cinquanta universitats dels Estats Units per demanar una beca per a fer el doctorat. De les sis respostes que li oferien l’ensenyament gratuït, es va decantar per el Rice Institut de Houston, on va anar ell sol, deixant la Francesca i els tres fills a Lleida, a fer un doctorat en enginyeria química.
Foto de l’article de El País de 4.09.2004
Arribat als Estats Units l’agost de 1952, la primera cosa que va fer va ser anar a veure el professor Severo Ochoa, que li va rebre molt amablement. Va continuar camí cap a Houston i allà va començar el doctorat en enginyeria, amb importants problemes de comprensió lingüística. Poc després però va tenir un cop de sort, quan va conèixer el professor Donald Rappoport de l’Escola de Medicina de Baylor, que buscava un estudiant de doctorat per a fer un estudi del comportament cel·lular del teixit intestinal, en una línia d’investigació del càncer. Rappoport li va oferir a més a més una “Assistència de Recerca” de 300 dòlars/mes, que no va ser acceptada per Joan Oró fins que no li va rebaixar a 200, ja que considerava que no estava justificat un sou tan alt. Aquell doctorat, començat el gener de 1953, li va servir per entrar en contacte amb constituents dels àcids nucleics com l’adenina, que serien posteriorment objecte de les seves investigacions. L’any 1955 va ser professor a la universitat de Houston, mentre escrivia la seva tesi que va llegir el 1956. El 1957 li va ser concedit el permís de residència permanent i va continuar com a professor a Houston, ara remunerat amb 600 dòlars/mes, amb el que va poder fer venir a la família, que no veia des de feia cinc anys. Després d’anys de lluita, arribava el temps de recollir els millors fruits de la seva carrera científica. De seguida vindria la síntesi de l’adenina, la seva contribució a la teoria de la panspermia i els treballs per a la NASA, tot acompanyat per el reconeixement internacional.
Degut a la nomenada que havia adquirit, d’ençà els anys 1960 van haver diversos intents de fer tornar Joan Oró a Espanya.
– El primer va ser per part de Federico Mayor Zaragoza, a finals dels 1960’s, quan era rector de la universitat de Granada, però va fallar perquè l’oferta no compensava Oró haver d’abandonar Houston.
– El segon va provenir de la Universitat Autònoma de Barcelona, que l’any 1971 el va nomenar professor extraordinari i va crear l’Institut de Biologia Fonamental en uns mòduls prefabricats a l’hospital de Sant Pau. Joan Oró va ser uns mesos professor de la UAB, però va decidir tornar a Houston veient que no es concretaven totes les promeses fetes.
– El tercer intent també el va fer Mayor Zaragoza el 1974, aleshores Sots-secretari d’Educació i Ciència que volia recuperar Joan Oró i Severo Ochoa. Tenia prevista la creació de l’Institut de Biofísica i Neurobiologia a Barcelona, adscrit al CSIC, del que Oró seria director, però no es va construir per els canvis polítics que es van produir poc després.
– Encara va haver un quart intent, ja en període democràtic, als anys 1980, en que Joan Oró es va presentar com a independent al Parlament de Catalunya, a la llista de CiU. L’operació incloïa que es creés la Fundació Agrícola Catalana, dirigida per Oró i amb l’encàrrec de gestionar els fons per investigació que s’havien de traspassar a la Generalitat. Els traspassos no es van produir en el temps previst i, un any més tard, Oró va tornar de nou a Houston.
Va rebre nombrosos nomenaments honorífics i uns mesos abans de morir, el rei Joan Carles va nomenar-lo marquès d’Oró i la Generalitat li va concedir la medalla d’Or (1) (2).
La síntesi de l’adenina
El 1959, Joan Oró treballava com a professor associat al departament de química de la universitat de Houston. Havia aconseguit obtenir aminoàcids, els components bàsics de les proteïnes, a partir d’àcid cianhídric, aigua i amoníac en un treball encara no publicat. Aleshores va intentar la síntesi de l’adenina a partir de glicina (un aminoàcid) i altres substàncies simples. Un estudiant va començar el treball experimental i li va semblar que donava un gran rendiment en adenina. Oró va revisar el resultat i va comprovar que no s’havia produït adenina. Aleshores va pensar que en el seu treball anterior amb àcid cianhídric i amoníac sí que havia aparegut una petita quantitat d’adenina i van pensar en tornar a fer l’experiment incrementant la quantitat d’àcid cianhídric. El 24 de desembre de 1959 van preparar els reactius, concentrant la mescla i deixant-la reaccionar tota la nit, la Nit de Nadal. Al matí següent, la cromatografia, el mètode d’anàlisi habitual, va mostrar que havien sintetitzat l’adenina.
Escut del Marqués d’Oró, amb la fórmula de l’adenina. Imatge Wikimedia Commons.
Aquest era un resultat comparable al de Stanley Miller i Harold Urey que, el 1953, van aconseguir sintetitzar aminoàcids a partir d’aigua, metà, amoníac i hidrogen, demostrant per primera vegada que els aminoàcids, els primers esglaons de les substàncies bàsiques per la vida, s’haurien pogut formar espontàniament a la superfície de la Terra primigènia. El resultat d’Oró anava un pas més endavant, mostrant com la síntesi d’una substància més complexa que els aminoàcids, l’adenina, també podia sintetitzar-se espontàniament i obria la porta a establir noves línies d’investigació per aconseguir sintetitzar la resta de components de l’ADN. Oró va considerar sorprenent que una molècula essencial per a la vida com l’adenina, es pogués sintetitzar a partir de l’àcid cianhídric, una substància letal per respiració. En tot cas, havia fet un pas molt important en la seva vella aspiració d’entendre l’origen de la vida (3).
Panspermia
El 1961 Oró va proposar que les col·lisions dels cometes amb la Terra haurien pogut incrementar la quantitat de compostos de carboni i aigua en els inicis del planeta, promovent la síntesi de les molècules que donarien lloc a la vida. Oró es basava en que els cometes, a més a més de metalls i silicats, són portadors d’aigua, metà i amoníac, justament el tipus de substàncies a partir de les quals ell havia sintetitzat l’adenina i Miller i Urey alguns aminoàcids. La proposta donava suport a la teoria de la panspermia, que diu que la vida pot tenir el seu origen en qualsevol lloc de l’univers i que no és exclusiva de la Terra. El concepte de panspermia te l’origen en els escrits del filòsof grec Anaxagoras (500 aC – 428 aC) i ha estat utilitzada modernament com una possible explicació de l’aparició de la vida a la Terra.
Treballant per la NASA
El 1963, Freeman Quimby, director del departament de Ciències de la Vida, a la NASA, va convidar Oró a afegir-se al grup de química orgànica del projecte Apolo. Oró va col·laborar en la preparació dels equips d’anàlisi de les mostres lunars, tan in situ, sobre la superfície de la Lluna, com al laboratori, un cop portades a la Terra. Els treballs van confirmar que no havia vida a la Lluna. També va participar en el projecte Viking d’exploració de Mart, estudiant igualment les possibilitats de trobar vida. La col·laboració amb la NASA es va mantenir fins 1994, en que es va retirar.
Fonts d’informació utilitzades:
(1) Fundació Joan Oró. https://www.fundaciojoanoro.org/
(2) Miquel Pairolí. Biografia de Joan Oró. “Fundació catalana per a la recerca i la innovació”. Actualitzada el 2023. https://www.fundaciorecerca.cat/wp-content/uploads/2023/03/Joan_Oro_Desembre_2022_OK-2.pdf
(3) Ricard Guerrero, “Professor Joan Oró”. Contributions to Science, 2 (4): 579-594. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000023/00000012.pd
(4) Ahmed A. El-Dash. Origin of the Universe and Life on Earth (Google eBook), pàg 81.
http://books.google.es/books?id=dAAmwzbIyWcC&printsec=frontcover#v=onepage&q&f=false
(5) El País. Joan Oró, investigador del origen de la vida. 04.09.2004.
http://elpais.com/diario/2004/09/04/agenda/1094248808_850215.html
Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles
“Sopa d’estrelles” del 12 de juny de 2014.
Àudio de l’emissióP.S. Notícia de El País de 10.06.2104: “La nave Rosetta explorará el origen del agua de la Tierra en los cometas” http://sociedad.elpais.com/sociedad/2014/06/10/actualidad/1402413624_616306.html