Marta Estrada Miyares

Marta Estrada Miyares, 1946, Granollers, biòloga marina de prestigi internacional.
Ha participat en nombroses campanyes oceanogràfiques i ha estat continuadora de la recerca en ecologia marina de Ramon Margalef.

Biografia
Neix a Granollers l’any 1946, filla de l’arqueòleg granollerí Josep Estrada, reconegut investigador i de Felicitat Miyares, diplomada en arqueologia. Va cursar els seus primers estudis a Granollers, on es va sentir atreta per la ciència de ben petita. Va estudiar biologia a la universitat de Barcelona, obtenint la llicenciatura l’any 1968 i dos anys després va acabar la llicenciatura en medicina. Va fer la tesi «Estudios sobre las poblaciones de organismos acuáticos en medio no uniforme» amb el doctor Margalef (5), obtenint el doctorat en biologia l’any 1976. Va ser una estudiant molt brillant, fent dues carreres alhora, amb Premio Extraordinario  de Licenciatura i Premio Nacional Fin de Carrera el 1969 i Premi Extraordinari de Doctorat de la universitat de Barcelona el 1976 (4).

Vaixell oceanogràfic Hespérides. Imatge Wikimedia Commons. Autor José Vicente Albero.

Vaixell oceanogràfic Hespérides. Imatge Wikimedia Commons. Autor José Vicente Albero.

La seva carrera investigadora l’ha desenvolupat gairebé tota a l’Institut de Ciències del Mar (ICM) de Barcelona, on va ingressar el 1972 com a col·laboradora científica, quan era l’Institut d’Investigacions Pesqueres. L’ICM depèn del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Prèviament havia estat dos anys professora d’ecologia a la universitat de Barcelona. A finals de l’any 1984 participa, juntament amb Josefina Castellví, en l’expedició a l’Antàrtida organitzada per l’oceanògraf Antoni Ballester. Aquesta expedició obriria la porta a la instal·lació d’una base antàrtica espanyola, fet que va aconseguir Josefina Castellví el desembre de l’any 1987 (6). Va ser directora de l’ICM entre 1995 i 1997, cosa que al Dr. Margalef no li agradava perquè deia que li robava temps per a les seves investigacions (10).

Marta Estrada ha participat en campanyes oceanogràfiques en la Mediterrània, l’Atlàntic, el Pacífic i l’Antàrtic i es autora de més de 150 treballs sobre l’ecologia del fitoplàncton marí. Forma part de nombroses societats científiques com la Reial Acadèmia de Ciències i Arts  de  Barcelona, la secció de Biologia de l’IEC, la Real  Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid, la  American Society of Limnology and Oceanography, la Societat Internacional de Limnologia, . . . Ha rebut nombrosos premis com el Llaç de l’Ordre Civil d’Alfons X el Sabio (1989), el Premi Tregouboff de la Académie des Sciences de París (1992), la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1995).
(1) (2) (3) (4) (5) (6)

Carrera científica
La seva recerca científica ha estat centrada, pràcticament des del començament, en l’ecologia del fitoplàncton marí* i en la seva interacció amb l’ecosistema global. És considerada continuadora de l’obra de Ramon Margalef en ecologia fitoplanctònica marina. A continuació es relacionen algunes de les seves recerques:

– Antàrtida
A finals de l’any 1984, Marta Estrada va anar a l’Antàrtida i durant l’estiu austral, primers mesos de 1985, va fer un estudi del fitoplàncton del mar de Weddell i les costes de la península antàrtica.
En una zona poc estudiada fins aleshores, va determinar concentracions de biomassa fitoplanctònica i de clorofil·la i va identificar les espècies de fitoplàncton existents. Va trobar que la biomassa era especialment alta en les zones nerítiques, que són les zones properes a la costa corresponents a la plataforma continental, amb fondàries entre 10 i 200 m. Les majors concentracions de clorofil·la, testimoni d’activitat fotosintètica, les va detectar a la costa sur del mar de Weddell.
(7) (8)

– Fitoplancton
Com mostra dels seus treballs sobre fitoplàncton, farem referència a un publicat l’any 1979 sobre la zona costera entre Caldes d’Estrach i Barcelona. La costa catalana presenta una variació estacional molt marcada, amb màxims de productivitat de plàncton a la tardor, un cop passada la calor de l’estiu, a l’hivern, mesos de febrer i març i a la primavera. En el treball s’estudia l’efecte de fertilització de les poblacions de fitoplàncton de superfície, després d’unes intenses pluges dels dies 31 d’agost i 1 de setembre. Les prospeccions es van realitzar els dies 9 i 26 de setembre.

El dia 9 presenta altes concentracions d’algunes espècies de filoplàncton juntament amb moltes altres espècies a baixa concentració. El dia 26 en canvi no presenta tanta diversitat de concentracions. La diversitat de concentracions del dia 9 suggereix la superposició de diferents processos d’aportació de materials i successives entrades de nutrients. Es creu que el dia 26 hauran predominat fenòmens de turbulència i transport sobre el creixement. Aquest estudi conclou que seria necessària una avaluació global de l’aportació de nutrients per part de rius i aigües residuals
a la zona costera catalana. La fertilització produïda per descàrregues fluvials intenses poden donar lloc al desenvolupament d’algunes espècies oportunistes de fitoplàncton amb gran acumulació local de biomassa.
(9)

– Marees roges
En el discurs d’entrada com membre numerària de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’any 2012, va fer una dissertació sobre les marees roges, que és un dels seus camps de treball.
Explica, per fer entendre què són les marees roges, que l’any 1987 va haver una intoxicació a Alemanya amb musclos de Galícia enllaunats. Després de diverses interpretacions, es va veure que era deguda a plàncton tòxic, que s’havia anat introduint en el medi ja des de finals del segle XIX.

Les marees roges són acumulacions d’unes determinades espècies de plàncton. Hi ha unes 4.000 espècies de plàncton, d’aquestes, unes 300 poden donar lloc a marees roges i només una quarta part poden ser tòxiques. La majoria d’aquestes espècies tòxiques són dinoflagel·lats*. Els efectes nocius són l’esgotament de l’oxigen a l’aigua i les intoxicacions. Les intoxicacions es poden produir mitjançant organismes filtradors com muscles, cloïsses i alguns peixos petits. El Dr. Margalef va fer els primers estudis de marees roges a la ria de Vigo i va concloure que les condicions per que es donin les marees roges depenen de les turbulències i el nutrients. Poca turbulència i molts nutrients afavoreixen les marees roges. L’abril de 1971 a Cambrils es va produir una marea roja, que no era tòxica. L’any 90, al port de Sant Carles de la Ràpita i a Els Alfacs, van haver-hi marees roges que afectaven als cultius de muscles. Va haver una altra marea, de color lletós a Tarragona, l’any 2001, produïda per una espècie diferent que donava aquest color. L’any 1993 va haver una marea roja fenomenal a la costa catalana, Arenys, Mataró, Barcelona, no tòxica. Al port d’Arenys, que te surgències d’aigua dolça, es produeixen marees roges degut a l’excés de nutrients. La costa catalana te un excés de ports esportius, el que fa que les aigües siguin molt més tancades del que eren i per això proliferen les marees roges.

L’estudi de les marees roges és important des de diferents punts de vista, com el sanitari o l’econòmic, lligat a l’activitat pesquera o turística. Fer models numèrics per estudiar-les pot ser molt difícil degut a la seva complexitat. S’estan fent models d’aproximació de lògica borrosa, per exemple per l’espècie Alexandrium Minutum (dinoflagelat), al port d’Arenys.
(10)

Marta Estrada a Astrobanyoles el 20.11.2013. Foto JL. Diez

Marta Estrada a Astrobanyoles el 20.11.2013. Foto JL. Diez

– Ecosistemes marins i canvi global
El 20 de novembre de 2013 vam tenir ocasió d’escoltar la Dra. Marta Estrada a Astrobanyoles. Ens va parlar d’ecosistemes marins i canvi global. Va ressaltar la importància de la vida microscòpica marina (plàncton), que és molt més abundant de la vida macroscòpica. El canvi global no és només climàtic, sinó que té altres factors com l’alteració de la costa, la sobrepesca i la pèrdua de diversitat marina. Veure referència (11).

Fitoplàncton marí: conjunt d’éssers, la majoria microscòpics, que viuen en suspensió a les aigües dels mars i oceans, que sintetitzen la matèria orgànica a partir del CO2 i la llum mitjançant la fotosíntesi (autòtrofs). La major densitat de fitoplàncton es troba a la capa de 50 m per sota de la superfície de l’aigua i és la base de la cadena alimentària dels sistemes aquàtics.

* Dinoflagel·lats: microorganismes del plàncton amb flagels (fuets) i moviments giratoris, la majoria dels quals són unicel·lulars.

Fonts d’informació utilitzades
(1) Premi Ramon Margalef. Generalitat de Catalunya  http://www.gencat.cat/premiramonmargalef/cat/jurat_estrada.htm
(2) Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. Generalitat Catalunya. http://www15.gencat.cat/cads/AppPHP/images/stories/publicacions/informesespecials/2010/sicccat/altres/membres_geccc/estrada_miyares_marta-cv2012.pdf
(3) NacióGranollers.cat  14.05.2007
http://www.naciodigital.cat/naciogranollers/noticia/5997/prego/ascensio/carrec/marta/estrada
(4) Joandomènec Ros i Aragonès. Marta Estrada. IEC. Memòria 2002-2003. 17.02.2003.
https://books.google.es/books?id=lPlgcUSvGywC&pg=PA189&lpg=PA189&dq=marta+estrada+granollers&source=bl&ots=ZY22CyxacP&sig=lbaMLW0nblLVHu69Bka9dmN0O_g&hl=en&sa=X&ei=ywU2VdDqOczy7AayvICwCQ&ved=0CCAQ6AEwADgK#v=onepage&q=marta%20estrada%20granollers&f=false
(5) Ramon Margalef.  http://www.deciencia.net/descobriment/?p=582
(6) Josefina Castellví.  http://www.deciencia.net/descobriment/?p=823
(7) Marta Estrada. Biomassa i producción fitoplantónica en el mar de Weddell y la península antártica. 1985.
https://books.google.es/books?id=a77vjMllkN4C&pg=PA175&lpg=PA175&dq=marta+estrada+ant%C3%A1rtida&source=bl&ots=dB0Qz6y0CB&sig=dW_KPergMHSk78O0kvULY3vsAK4&hl=en&sa=X&ei=rD01VYvWJoK-PISPgeAE&ved=0CEwQ6AEwBQ#v=onepage&q=marta%20estrada%20ant%C3%A1rtida&f=false
(8) Marta Estrada and Maximino Delgado. Summer Phytoplankton Distributions in the Weddell Sea. 1989. http://link.springer.com/article/10.1007%2FBF00233692#page-1
(9) Marta Estrada. Estudi del fitoplancton en el mar català. 1979.
http://www.oceans.cat/Phytobase/references/Estrada%201979.pdf
(10) IEC 21.05.2012. Ecologia de les marees roges.
http://www.iec.cat/Activitats/noticiasencera.asp?id_noticies=493
Discurs d’entrada com membre numerària de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC.  http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=275
(11) Marta Estrada Miyares a Astrobanyoles el 20.11.2013.
http://astrobanyoles.org/article.php?num_art=546&print=1

 Audio de la xerrada

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles
“Sopa d’estrelles” del 23 d’abril de 2015.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en biologia, Científics propers, Dones científiques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.