Com són els nostres científics?

En aquest darrer programa de la sèrie «Científics propers» analitzarem què tenen en comú els científics presentats i què fa que hagin arribat a fer els seus descobriments.

Selecció:
com_sonHo farem a través d’una selecció de sis personatges atenent als seus orígens familiars i a la seva dedicació professional. Dels sis personatges, quatre estan en actiu, Fuster, Izpisúa, Massaguer i Cirac i dos van morir fa uns deu anys. Els orígens familiars formen un ampli ventall, des de la família «pobre de solemnitat» d’Izpisúa, fins als pares i avis de la mateixa professió, situació que sembla predisposar a continuar la saga, casos de Fuster i Massagué. Les dedicacions professionals van des del metge cardiòleg (Fuster), dos bioquímics dedicats a les cèl·lules mare (Izpisúa) i el càncer (Massaguer), un físic quàntic (Cirac) un químic orgànic (Oró) i un ecòleg (Margalef). Tots ells són o han estat figures mundials de primera fila en el seu camp.

Valentí Fuster (1), Juan Carlos Izpisúa (2), Joan Massagué (3)

Valentí Fuster (1), Juan Carlos Izpisúa (2), Joan Massagué (3)

Es poden destacar cinc característiques dels nostres científics propers, representats per els sis seleccionats:
1. Tenen una clara inquietud investigadora, ja des de ben joves.
2. Són perseverants, insistint en l’esforç per aconseguir allò que es proposen.
3. Estan disposats a sacrificis personals i familiars.
4. Han tingut una mica de sort o, millor dit, han sabut aprofitar l’oportunitat quan s’ha presentat.
5. Viuen intensament la seva professió, tant dins com fora del seu laboratori o despatx.

Juan Ignacio Cirac (4), Joan Oró (5), Ramon Margalef(6)

Juan Ignacio Cirac (4), Joan Oró (5), Ramon Margalef(6)

La inquietud investigadora és ben patent en totes les biografies dels científics presentats en tota la sèrie. Ja des de petits estan interessats per la ciència i amb l’afany de descobrir. De vegades, aquesta inquietud ja va dirigida des del principi al seu objectiu. Altres vegades, han de provar diferents camps fins a trobar la dedicació que respon millor a la seva inquietud. Per exemple, Izpisúa (2), es matricula a farmàcia perquè troba tancada la facultat de medicina, que era la seva primera opció. Oró (5) prova per dues vegades de muntar una empresa química, fins que decideix marxar als Estats Units.

Perseverança és el que te Joan Oró (5) quan, després d’haver acabat la llicenciatura en química el 1947, intenta posar en marxa per dos cops una empresa química, sense èxit i ha d’acabar treballant de flequer al forn del seu pare mentre demana una beca per anar als Estats Units a fer el doctorat, escrivint a més de 50 universitats americanes. De les sis respostes que rep, escull el Rice Institut de Houston, on se’n va ell sol el 1952, amb una mala comprensió de l’idioma anglès i deixant a la dona i tres fills a Lleida. No és fins el 1957 que, ja amb una prometedora carrera a Houston, pot fer anar a la família. No es pot dir menys, quant a perseverança, de Ramon Margalef (6). Treballant com a missatger a l’Institut Botànic de Barcelona i com empleat d’assegurances, es treu la llicenciatura en biologia el 1949. En els dos anys següent fa el doctorat i comença la seva carrera professional com a naturalista. Juan Carlos Izpisúa (2) és un altre cas de començament difícil. Acollit en una institució per a nens de famílies sense recursos a Múrcia, ajudant a la seva mare a recollir ametlles com a temporer, treballant després a Benidorm de cambrer, «botones» o  tocant la guitarra per els turistes, va poder finalment estudiar el batxillerat nocturn i anar a la universitat.

El sacrifici personal i familiar el representarem per els canvis de residència que molts han hagut de fer per seguir la seva carrera professional: Valentí Fuster (1), el 1967 es llicencia en medicina a Barcelona, de 1968 a 1971 fa el doctorat a Liverpool (Regne Unit) i Edimburg (Irlanda). Entre 1971 i 1995 viu i treballa a diferents llocs dels Estats Units: Rochester (Minnesota), Nova York, Boston i Nova York, on s’estableix. Cirac(4), en deu anys, de 1991 a 2001, viu i treballa a 4 llocs: Ciudad Real, Colorado (EUA), Innsbruck (Austria) i Garching (Alemanya), on s’estableix. Oró (5), entre 1952 i 1957 viu a Houston (EUA), mentre la dona i tres fills es queden a Lleida. Joan Massagué (3), va estudiar farmàcia i va fer un doctorat en bioquímica a Barcelona i des de 1982 viu als Estats Units, on ha passat per Rhode Island, Massachusets, Washington i Nova York, on resideix actualment.

La sort o el saber aprofitar l’oportunitat quan es presenta, la representarem per dos casos: Izpisúa i Oró. Juan Carlos Izpisúa (2) rep l’ajuda del director de l’hotel en el que treballava, que l’anima a fer el graduat escolar i el batxillerat nocturn. Joan Oró (5) comença un doctorat en enginyeria el 1952 i el 1953 coneix el professor Donald Rappoport que buscava un estudiant de doctorat per a la seva línia d’investigació del càncer. Com el tema li resultava molt més atractiu, canvia de doctorat. El coneixement que va adquirir dels àcids nucleics li va permetre descobrir 6 anys després la síntesi de l’adenina.

Viure intensament la professió és una característica comuna a la majoria d’investigadors científics. Però parlarem només d’alguns casos de la selecció feta. Ramon Margalef (6), va treballar en el seu despatx del departament d’ecologia fins poc abans de morir, als 85 anys. Valentí Fuster (1) dorm 4,5 h, no necessita més, segons declara ell mateix; s’aixeca a les 4:30 i treballa fins a les 8:00 del vespre; la seva dedicació a l’Institut Cardiovascular del Mount Sinaí de Nova York i alhora al Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares de Madrid l’obliga a viatjar molt sovint. Joan Massagué (3) parla de l’època d’arribar a casa a les dues de la matinada després d’esperar el resultat d’un experiment que finalment fracassa, per tornar a fer-lo de nou al matí següent; ara és director científic del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York i alhora director adjunt de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, el que l’obliga a viatjar sovint.

Una darrera consideració: no sembla que l’origen familiar sigui determinant en l’èxit d’un investigador científic, ja que els personatges presentats aquí, amb un èxit inqüestionable en les seves carreres, tenen orígens molt diversos. Però segur que al principi de la seva formació, l’entorn familiar té molta influència i pot determinar la culminació amb èxit de la llicenciatura o els primers passos com investigador. Si hi ha inquietud investigadora i perseverança, sembla que es poden saltar tots els obstacles per arribar a desenvolupar tota la capacitat personal.

Referències en aquest mateix blog:
(1) Valentí Fuster  http://www.deciencia.net/descobriment/?p=773
(2) Juan Carlos Izpisúa  http://www.deciencia.net/descobriment/?p=724
(3) Joan Massagué  http://www.deciencia.net/descobriment/?p=719
(4) Juan Ignacio Cirac  http://www.deciencia.net/descobriment/?p=706
(5) Joan Oró  http://www.deciencia.net/descobriment/?p=684
(6) Ramon Margalef  http://www.deciencia.net/descobriment/?p=582

 Audio de la xerrada

Emissió de Ràdio Banyoles, dins del programa d’Astrobanyoles
“Sopa d’estrelles” del 18 de juny de 2015.

Aquesta entrada ha esta publicada en Científics propers. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Els comentaris estan tancats.